Nefasta, horrible, indignant ...no sé quins adjectius més he d’afegir per qualificar la setmana del 17 al 23 de maig d’enguany. Dilluns, na Warda i el seu fill de set anys assassinats a Sa Pobla. Durant la setmana, 4 més han estat assassinades a Astúries, Catalunya, Zamora. 6 dones i 1 infant en una setmana. Diumenge una altra assassinada a Saragossa.

Ja no hi ha paraules, o almanco, a mi ja no me’n surten, després de tants i tants articles publicats en aquest mitjà, sobre les violències masclistes que assassinen dones i infants. Ens trobem davant un problema social greu, el patriarcat instal·lat en la mentalitat dels homes que creuen que poden llevar la vida de les dones, en nom d’una idea d’amor, d’afecte, que no és res més que possessió, com si fos un bé material més.

El Moviment Feminista de Mallorca ho deia ben clar, en el seu comunicat del dimecres 19:

Estam cansades de minuts de silenci que ja no signifiquen res. No volem callar, volem fer renou perquè avui ens en torna a faltar una altra. Basta de violència contra les dones!

I és així, cansades de veure com la societat en el seu conjunt no reacciona. Les xifres oficials parlen de més de mil dones assassinades des de l’any 2003 quan començaren a comptar aquestes morts com el que són, assassinats.

És cert que en aquests divuit anys han canviat molt les coses, és cert que en els darrers anys hi ha més presència als mitjans de comunicació de les reivindicacions del feminisme. Però no basta. Necessitem més eines, això és, més recursos humans, més inversió en prevenció, en atenció.

La ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha reaccionat reunint , d’urgència, el Pacte Estatal contra la Violència, format per ministeris, cossos de seguretat, entitats, organismes... Les conclusions que han sortit en premsa van pel camí que cal més inversió, més eficàcia, més eficiència. I és cert. Volem més recursos cap a les dones víctimes que tinguin possibilitats reals de rompre la parella, de refer la seva vida sense el suport econòmic del maltractador.

Volem més recursos públics per als Serveis d’atenció a les dones víctimes, en formació als professionals que les han d’atendre i entendre les seves angoixes, les seves contradiccions. Volem inversió potent en formació cap als cossos de seguretat, cap al món judicial, jutges, fiscals, advocats... Formació en perspectiva de gènere, que millorin l’atenció cap a les dones, que agilitzin la tramitació de les denúncies que siguin eficaces en les mesures cap als mascles maltractadors.

En una paraula volem un desenvolupament de la legislació que protegeix les víctimes i els seus fills i filles. Volem campanyes potents cap a la ciutadania, que expliquin clarament què és el patriarcat, el masclisme. No només que animin cap a la denúncia a les víctimes. També que es dirigeixin a les persones que coneixen relacions tòxiques, que donin suport a les víctimes, que detectin el masclisme.

Es parla molt d’enfocar les solucions en l’educació. És cert que necessitem la coeducació a tots els àmbits escolars, no es farà possible sense més formació cap als docents, sense suport a les campanyes feministes en els centres.

No podem pensar en l’educació com a única eina, hem d’exigir que els responsables polítics siguin de la institució que siguin, prenguin consciència que el masclisme mata, assassina, i és responsabilitat de tota la societat posar-li fre. I la societat som més que els centres escolars, que les institucions.

Quan dic la societat pens en el seu conjunt, en els mitjans de comunicació, les xarxes socials, les empreses, els sindicats, les associacions de veïns i veïnes, les entitats esportives, culturals, religioses... Totes les persones de bona voluntat ens hem de sentir interpel·lades, hem de saber que hem de ser responsables dins el nostre àmbit de detectar el masclisme. Perquè, no ho oblidem, el masclisme mata dones i infants.

Ens volem vives, ni una menys!