algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 16°
22°

Creure en l’amistat

Coneixem molts homes i dones que no són amics nostres. Tampoc són enemics. Solem tenir molts més coneguts que amics. Per exemple, l’Estat espanyol coneix molts catalans que no són amics seus. La diferència entre l’amistat i la coneixença potser abismal. Podem tenir coneguts que ens cauen bé i coneguts que ens cauen fatal, però tots els nostres amics són excel·lents. Si no fossin excel·lents, no serien amics nostres. Un amic ens deixa manar, ens deixa comandar i ens deixa ser lliures. Sempre he pensat, i fa poc que ho escrivia, que un amic no s’erigirà mai en el nostre jutge: deixarà que nosaltres ens jutgem a nosaltres mateixos. A vegades penso que el Judici Final serà així: el judici on tots ens jutjarem a nosaltres mateixos, i la sentència que ens imposem serà ferma per a tota l’eternitat. Naturalment i lògicament, serà absolutòria. El que penso és que serà un judici entre amics. Més que un judici, serà una sobretaula amb postres, cafè i conyac. Així és la vida dels amics.

Això que ara dic pot semblar molt cristià, o força evangèlic, i ho és, però és molt humà, fratern i afectuós, propi de gent amb sentit comú, generosa i d’esperit lúdic. Propi de gent amb sentit de l’humor, l’ingredient que estimula i permet les composicions químiques més meravelloses de les relacions humanes. Sense sentit de l’humor no neix ni creix l’amistat.

També pot semblar sorprenent i una mica individualista o mesquí el que ara diré, però és propi de la condició humana: de la mateixa manera que obtenim satisfacció de la lectura, igual n’obtenim de l’amistat. Encara que per obtenir aquesta satisfacció cal pagar-ne un preu: adquirir llibres i amics. Quin preu? Per alt que sigui sempre serà irrisori comparat amb els beneficis que n’obtindrem. Hauríem de saber que la vida digna sempre és el resultat de la lectura d’una novel·la on el tema principal, de forma més o menys evident, és l’amistat. Sense l’amistat, sense l’estimació, sense l’amor no existeix la vida humana ni l’art. Més encara: sense l’amistat no existiria la literatura ni vida.

Hi ha una novel·la famosa sobre una suposada amistat que té un títol paradoxal: “Les amistats perilloses”, de Choderlos de Laclos. L’amistat no és mai perillosa. El que passa amb aquesta novel·la és que el títol està mal traduït. “Liaisons” no són amistats, són relacions, són convivències, són relats. Aquí és on es confon al lector des d’un principi. Aquesta instrumentalització va en contra de la noblesa literària. Potser s’hauria d’haver traduït com “Les coneixences perilloses”, molt més fidel al contingut de la novel·la. Bé, com sempre, estic parlant de literatura, de ficció, i això salva qualsevol inexactitud. Al cap i a la fi tot es redueix a la interpretació que fem de la nostra personal lectura. Això sí que és un aspecte primordial: la interpretació. Però avui em correspon parlar d’amics i coneguts. Més que res, de bons amics.

Tots nosaltres tenim les nostres pròpies experiències en el món de l’amistat. I no parlo ni parlaré mai, en aquest terreny tan entranyable, d’experiències negatives. Parlar d’experiències negatives en el món de l’amistat no és parlar de l’amistat. Tot és positiu entre amics. Tot és positiu sempre que tinguem fe en ells. Aquesta és la clau. El mateix passa amb els llibres. Els amics i els llibres tenen afectes secundaris: aquesta és la seva gran vàlua. L’afecte i la confiança acompanyen sempre l’exercici de l’amistat. Més que res, la fe.

A part de les nombroses novel·les i narracions que existeixen sobre amics i amigues, i sobre el tema de l’amistat en general, existeixen encara més assajos i estudis sobre aquesta qüestió tan liberal, filantròpica i excelsa. Portant-ho al terreny personal, que és des de l’òptica principal que escric aquests comentaris de lector provecte i gat vell, no vull amagar que sempre, a la vida, he dedicat la major part del meu temps i de la meva atenció, als aspectes que més benefici espiritual m’han aportat. Accepto que soc un home que sempre he buscat el meu benestar íntim i els meus confort i salut personal. No em sento gens penedit d’haver-ho fet. I a on he trobat aquestes sinecures extraordinàries? En els amics i en els llibres. A finals de la dècada dels seixanta, el metge falangista, Pedro Laín Entralgo, va publicar un tractat que analitzava el tema profunda i extensament: “Sobre la amistad”. Recordo que jo el tenia força subratllat. Qui me’l va fer recordar anys després va ser Atilano Alaiz en un llibre, més concís i lleuger, on condensava els raonaments de Laín. Aquest altre tractat, més breu, es titulava “La amistad es una fiesta”. Com veiem, tot acaba sempre en un llibre. L’experiència de l’amistat és comparable a la de la lectura, i tant l’una com l’altre són incomparables amb qualsevols altres. És una veritable llàstima que hi hagi homes que morin sense haver-les experimentat. És la tesi d’aquesta festa de l’amistat, que jo, pel que em pertoca, he d’ampliar a la festa de la lectura.

D’aquest segon llibre, el d’Atilano Alaiz, sí que he guardat algunes frases sobre les relacions amistoses. Comença per dir que el millor metge és un bon amic. Citant Gabriel Marcel escriu que tot està perdut per a aquell que no té cap amic. Considera i assabenta que l’amistat és donar-se, però per donar-se cal abans posseir-se. Aquest és l’aspecte més nuclear de la vida fraternal. Sembla que una cosa estigui enfrontada a l’altra. Tenir-se a un mateix ens pot semblar un acte suprem d’egoisme i, per tant contradictori a la generositat de l’entrega. És una paradoxa, perquè estimar-se és, així mateix, morir a l’amor propi, a oblidar-se d’un mateix. Ho expressa molt bé l’autor d’aquest llibre: cal convertir-se en un ésser hospitalari, sense “gossos furiosos” que allunyen l’amistat mitjançant el mal humor, la grolleria, el personalisme extrem. L’amistat és un indret on s’entra i se surt, i s’hi descansa, com en casa pròpia. Perquè, com ja deia Esopo fa un munt de segles “els veritables amics es coneixen en el moment de la desgràcia”. No es tracta de dur a terme un desvergonyit i procaç despullament moral, però tampoc d’una irrisòria puresa que allunya i congela el més franc apropament fraternal. Cerquem els llibres perquè ens proporcionen seguretat. Els amics ens la certifiquen.

Voillaume feia referència als petits riscos de l’amistat, però malgrat tot, “Ser amics és quelcom gran i molt sublim, i probablement fins i tot indispensable per a la perfecció de l’home”. “Qui no té un o dos amics íntims no pot saber què és la donació d’un mateix als altres”. Parla d’amics, no de coneguts. I és que, paradoxalment, el millor amic que té un home, però alhora el més desconegut, és ell mateix. Per a la qual cosa necessitem llibres i amics, i no només companys de pupitre. Perquè no basta conèixer-nos, ens cal viure’ns. Viure’ns a nosaltres mateixos: vet aquí el gran poder, i únic, que tenim els humans. Però, és clar, per assolir i exercir aquest poder únic, cal tenir fe, cal creure-hi.

Els llibres i els amics ens permeten estar acompanyats en la nostra soledat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris