A mitjans de la setmana passada, segons dades facilitades per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, només 18,2 milions d'europeus estaven completament vacunats amb les dues dosis, el què suposa un 4,1% del total de població. Són les xifres del fracàs del pla europeu de vacunació per a fer front a la crisi sanitària global de la covid-19. Aquest fracàs -amb les tensions amb AstraZeneca, i el cridaner silenci de l’equip científic d’Oxford inclòs-, que és especialment frustrant en un context d'empitjorament de la situació epidemiològica en tota Europa, i que és, diguem-ho sense embuts, conseqüència de: a) L’absència de política industrial europea que, en bona part, ha sigut externalitzada a Àsia, i , òbviament, la recent autorització per part d'Agència Europea de Medicaments d'alguns centres de fabricació a Europa no soluciona el problema escultural i de fons. b) Un model de governança global en la qual predomina el component de "lliure comerç". En el “es el mercado, amigo” de Rodrigo Rato es basa l'anomenada a "geopolítica de les vacunes".

Val a dir que en una situació de crisi global multidimensional, i, conseqüentment, d'imprescindible transició envers una solució ecosocial, és especialment indecent que es mantinguin les patents de les vacunes, i que la indústria farmacèutica continuï regint-se únicament per la lògica del benefici econòmic. Tot plegat és un exemple que la tan invocada i neoliberal "col·laboració publicoprivada" és garantia de negoci privat, però no d'eficiència ni de compromís amb les necessitats de les societats. D'aquest fracàs europeu convindria treure els necessaris ensenyaments per a canviar l'orientació i maneres de gestió dels fons europeus "Next Generation", tal com planteja el moviment ecologista.

I, mentrestant, a casa nostra el procés de vacunació transcorre extremadament lent. Una lentitud que, estant en la tònica de la lentitud de la UE, només es compensa amb la molt plausible certesa que, sense compra centralitzada per la UE, per aquestes contrades no hauríem vist ni tan sols el primer vial de vacuna. Una lentitud exasperant i amanida per clamorosos episodis de desvergonyiment de càrrecs polítics i eclesials saltant-se el torn, de "turistització de les vacunes" (avançar cap a la "immunitat de ramat" sembla més fonamental per tenir temporada turística que no per a viure en un context de salut pública acceptable com més aviat possible), o del populisme de les elits (SOS Turismo, Plataforma Vacunas, Salud i Economía...).

Sigui com sigui, la pregunta de si "l'epidèmia acabarà reduïda a un capítol més de la trista i llarga història del que Naomi Klein va batejar com a 'capitalisme del desastre', o potser en sortirà un ordre mundial més equilibrat, tot i que potser més modest?", que ens formula Slavoj Žižek a "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món", està encara per resoldre. Entre altres coses perquè el dubte més gran entorn de les vacunes està a saber si la mobilització social aconseguirà posar en marxa una economia ecològica, feminista i solidària, com la millor de les vacunes.