Aquest dimarts s'han complit 20 anys de la supressió del servei militar obligatori a l'Estat espanyol. El servei militar obligatori, conegut com 'el servici' o 'la mili', va acabar per un decret del 9 de març de 2001 aprovat pel Consell de Ministres espanyol.
Per a arribar a aquell decret de supressió, hi hagué una important lluita popular contra el militarisme i contra la conscripció obligatòria.
Tot i que des que va començar el reclutament forçós per a fer el servei militar, hi va haver resistència a fer-lo, els darrers anys del Franquisme varen començar a sorgir els primers objectors per raons polítiques i morals. Aleshores eren sotmesos a un consell de guerra i condemnats a nou anys de presó, cosa que no els exonerava de fer el servici i per tant, a la pràctica podien estar empresonats fins que complien 40 anys.
Amb la Transició i la democratització d’algunes institucions, el nombre d’objectors va anar cresquent i l’estat es va veure amb la necessitat de fer una llei d’objecció de consciència i d’inventar-se una Prestació Social Substitutòria (any 1988). Aquesta va ser acceptada per una part del moviment d’objectors i fortament rebutjada per una altra part. Aleshores, es va plantejar la necessitat de fer una passa més en la lluita contra el servei militar i contra el militarisme i va néixer la Insubmissió. O sia, la negativa a fer el servei militar i qualsevol substitut que l’ajudàs a perpetuar-se.
Les dades són espectaculars i dignes de ser analitzades amb una profunditat superior a la d’aquest article. Si l’any 1985 el percentatge de gent que rebutjava fer el servei militar era inferior a l’1 per cent de la gent que era cridada, deu anys més tard, els objectors representaven prop d’un 20% i l’any 1999 ja hi havia més joves que optaven per objectar que els que optaven per complir amb el servei militar.
Pel que fa als insubmissos, tot i que molts varen patir judicis i anys de presó, i alguns maltractaments dins les presons, el nombre va anar creixent fins que, literalment, l'Administració de Justícia es va veure absolutament desbordada i sense capacitat per jutjar-los a tots.
Una de les principals ensenyances d'aquella lluita és que per molt fort que sigui un Estat i per molt dura que sigui la criminalització i repressió cap a una lluita amb mitjans pacífics, si els que estan compromesos amb aquella lluita persisteixen, acaben derrotant l’Estat.
L'exemple de la insubmissió ens demostra que una minoria molt compromesa, si té capacitat de sacrifici, esperit de victòria i sap bastir un discurs que connecti amb la majoria social, té la victòria garantida.
