El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha tornat a ficar amb el sistema educatiu del Principat, amb la voluntat manifesta de reforçar-hi la presència de l'espanyol o, cosa equivalent, reduir-hi la presència del català. Qui es fica al corral de l'altre abans d'endreçar el propi, emperò, perd qualsevol credibilitat. I això és el que li està passant sistemàticament al TSJC -i al sistema judicial espanyol en general- quan es posa en qüestions referides a la presència de la llengua catalana al sistema educatiu. El TSJC ha establert, interferint directament el sistema educatiu català, que, com que “la presència del castellà és residual dins l'ensenyament”, com a mínim, a partir d'ara, un 25% s'hagi de fer en aquesta llengua. Dit ras i curt, el tribunal imposa directament una quarta part de l'activitat educativa en espanyol. Desatén, d'aquesta manera, tot l'entorn social del sistema educatiu. I, sobretot, es desentén completament dels objectius de l'Educació: per exemple, que tots els alumnes, en acabar la seua formació obligatòria, dominin en igualtat de condicions el català i el castellà.
De fet, als jutges els és igual, aparentment, que els alumnes no dominin el català, que parlin un català renquejant i fluix, mancat de matisos, un “català d'institut” que impedeix la creativitat necessària per a qualsevol llengua viva. Els jutges el que volen és que la marca del poder de l'Estat no es perdi, o no s'afebleixi.
Perquè, posats a fer, la presència del català dins l'Administració de Justícia, també és “residual”. Si agafam com a àmbit d'anàlisi les Illes Balears, quants actes judicials es fan en català, llengua pròpia i oficial, juntament amb el castellà, de la nostra comunitat suposadament autònoma? Arriben al deu per cent? Arriben al cinc? Quantes sentències s'han signat en català, a les Illes Balears, durant l'any 2020? Tres mil? Tres centes? Trenta? Crec que no en tenim dades. Però estaria bé tenir-ne, conèixer-les i fer-les públiques. Al Principat de Catalunya, el percentatge de sentències en català, per primera vegada en molts anys, ha baixat del deu per cent. No es tracta d'un “ús residual” de la llengua catalana? Idò! Abans de ficar-se en el sistema educatiu, abans d'interferir en l'educació dels nens de Catalunya, ses senyories haurien pogut decretar que, com a mínim, el 25% de les sentències dels tribunals catalans havien de ser en llengua catalana. O que, com a mínim, un 25% de la paperassa dels jutjats havia d'estar redactada en català. L'”ús residual” del català als jutjats, emperò, no preocupa ses senyories. Perquè ja ho troben bé. Ho troben normal. Pensen que no s'hi ha de fer res. Com tampoc no s'ha de fer res amb l'ús encara molt més residual del català al País Valencià o a les Illes Balears. Quants judicis se celebren en català, mensualment, a la demarcació d'Alacant?
En els paràgrafs precedents m'he fet trampes al solitari. Donat que l'Administració de Justícia no s'ha adaptat a l'Estat autonòmic, agafem el Regne d'Espanya com a unitat d'anàlisi. En el conjunt del regne, quin percentatge d'ús del català hi ha, a l'administració de justícia. Si a les Balears i al País Valencià l'ús del català a l'Administració de Justícia és més a prop de zero que de deu, si al Principat no s'arriba al deu per cent de sentències en català, què representa això, en el conjunt de sentències emeses a tot el Regne d'Espanya? Amb tota probabilitat, menys de l'u per cent. Per què, idò, el Tribunal Suprem, o el Consell General del Poder Judicial, o algun d'aquests òrgans competents no decreta que, tenint en compte que l'ús del català, al sistema judicial espanyol, és “residual”, almanco un 25% de les sentències emeses a Espanya siguin en català?
El dia que sorgeixi una disposició d'aquest tipus, els tribunals “regionals” poden començar a furgar dins altres administracions, com ara l'educativa. Mentre a ca seua l'ús del català sigui residual, escandalosament residual, no tenen cap tipus de legitimitat per fer-ho. Legalment ho poden fer. Però legítimament hi estan totalment impedits. Una vegada més, com ocorre tan sovent entre nosaltres, el xoc entre legalitat i legitimitat es fa del tot evident. Quantes vegades no ens trobam que legalitat i legitimitat van, no ja desacompassades, sinó que marxen en sentit estrictament contrari!
Del fenomen que comentam, en sociolingüística, fredament, se'n diu bilingüisme unidireccional. Tots els catalanoparlants, dins el Regne d'Espanya, saben castellà (a la República francesa, tots saben francès), però no tots els hispanoparlants (ni tots els francoparlants) que viuen als nostres països saben català. Per tant, l'única llengua segura és el castellà (al sud) o el francès (al nord) que s'imposen a través de la ignorància del català d'una part dels seus parlants.
Si el bilingüisme unidireccional es converteix en ideologia, com ens mostra el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aleshores podem parlar directament de supremacisme lingüístic.
