Durant aquests mesos de pandèmia i especialment en els moments de confinament, molta gent s'ha hagut d'adaptar o reciclar en l'ús de l'espai virtual. I molts hem descobert eines i mecanismes que ens permeten fer feina de manera distinta a la que ho havíem fet fins ara.

La substitució, en part, de l'espai 'real' per l'espai virtual va acompanyat de noves maneres de fer, de noves eines i de noves condicions.

Un exemple d'això és que si penses i programes en un espai 'real', la distància i les fronteres físiques són un condicionant important. Si penses i programes en l'espai virtual, no sé si tens menys condicionants, però segur que no tens els mateixos.

En l'espai virtual, desapareixen les fronteres físiques i les distàncies s'igualen. I un dels condicionants principals passa a ser l'idioma en el qual s'expressa la teva proposta.

Si en l'espai físic real, tenia una certa lògica dirigir-se als territoris més propers, en l'espai virtual la lògica ve marcada, en la majoria de casos, per l'idioma que uses.

Avui, moltes de les propostes fetes en llengua catalana, des de qualsevol punt, no s'han de limitar al seu entorn geogràfic més proper, sinó que poden aspirar a arribar a totes les persones que tenen interès en aquella qüestió i que entenen la nostra llengua.

A l'espai virtual, a Internet, pel mateix preu que abans es programava un acte o s'elaborava un producte per l'entorn més immediat, ara es pot oferir aquella mateixa proposta a un públic més ample, als Països Catalans, entesos com la comunitat de persones connectades a Internet que entenen la llengua catalana.