El petit pati familiar de ca nostra té una superfície aproximada d’uns dos-cents metres quadrats. Així i tot conté diferents espais físics, irregulars, i una bona varietat de plantes, cossiols, esparregueres, hortalisses i arbusts que ens alegren la vista i la vida. Té dues placetes minúscules i uns quants caminois per passejar i tenir cura del terreny i de l’entorn natural. Hi ha dos bancs estàtics de pedra porosa que portàrem d’una mitjanera dels afores de Petra. N’hi ha un altre de mòbil, de fusta i de ferro, que el podem transportar d’un indret a un altre segons sigui la temperatura, la circumstància i el clima que faci. Aquest pati-hortet-jardí està circumdat per un passadís de ciment per on jo acostumo a voltar. És molt adient per fer una mica d’exercici físic i intel·lectual. Caminar i pensar. Caminar mentre penso, i pensar mentre camino. Resulta molt confortable i relaxant.
La presència més emotiva i familiar per mi és la llimonera. Entre les dues figueretes bordes, els dos ficus de fulles d’or verd i brillant, la buganvíl·lia, els ibiscus, el llorer, els geranis, les bledes, els alls, el romaní i el fonoll, el meu pare i el meu sogre hi sembraren una llimonera ja fa més de vint anys. Ha esdevingut exuberant i fruitera. Fa tres esplets cada any. No n’hi ha d’altra en tot el veïnatge de tan rendiment. Abans hi havia hagut en aquest jardinet tres wassigtònies, algunes parades de roses i de clavells, algunes feixes de narcisos i tulipans. Era un jardí més nòrdic, ara és més mediterrani. Sense prescindir de cap de les plantes que hi ha ara ni de les que hi havia hagut abans, cap com la llimonera ha presidit mai el nostre saludable pati d’hort i jardí.
No hi ha cap dia que jo no saludi la llimonera. Ho faig des de fa més de vint anys. No em canso mai de contemplar-la, de donar voltes al seu redol, d’observar els seus canvis constants: les fulles sempre són verdes i lluminoses, però segons l’època són d’un color més intens o escàs, més enèrgic o somort. Mai tenen la mateixa tonalitat. És igual que la seva olor. Tots coneixem l’olor de la llimonera, de les seves fulles, del seu fruit. Així i tot, tampoc no té mai la mateixa intensitat ni la mateixa inflexió. Quan l’ensumo, alhora que camino al seu voltant, penso en la novel·la «El perfum», de Patrick Süskind. Quin gran assaig hauria escrit Patrick Süskind sobre aquest arbre extraordinari i les seves fragàncies! Si els mongols tenen cent noms per referir-se al blanc de la neu, Süskind n’hauria trobat mil per referir-se als distingits flaires de la llimonera!
Del primer de gener al trenta-u de desembre no deixo d’extassiar-me amb la meva amiga la llimonera. L’oloro i l’esguardo sense mai deixar de trobar-hi nous plaers artístics i intel·lectuals. Sensorials. Quan treu la flor, quan apareixen les primeres llimonetes, tendres i desemparades, a punt de caure de l’arbre, de tan candoroses i ingènues com són; quan aquestes es converteixen en grenyals i comencen a verdejar amb força i es dilaten a poc a poc com joves donzelles adolescents que noten l’inflor inesperada dels seus pits. Quan a les poques setmanes maduren i agafen el seu color groc definitiu. Quan estan a la seva esplendor i s’ofereixen a les mans de l’home o la dona que les recull i les exprimeix per treure’ls el seu suc agredolç i saborós per condimentar el seus plats i els seus dies. Tres vegades l’any es repeteix aquesta litúrgia de la naturalesa. Però mai és igual. D’una anyada a una altra hi ha sempre un punt de floració o de maduració diferent, el groc no és sempre igual, un any són molt nombroses i petites, un altre són més escasses i pregones, l’any passat foren més dolces i l’altre any més amargues. Són sempre iguals i no ho són mai. La llimonera és sempre la mateixa llimonera, però sempre és diferent. Com m’enamora aquest arbre! Com em proporciona benestar i alegria, esbarjo i diversió! Quina plenitud interior, quin goig més íntim!
Em passa el mateix amb els llibres. Per moltes vegades que olori, esguardi i llegeixi un llibre mai no llegeixo el mateix. Sempre és diferent i millor. Més gustós, més divertit, més amic i amic meu! A tots els que sovint em pregunten si no m’avorreixo de tant llegir, i de tant llegir un mateix llibre, els convido a casa i els ensenyo la meva llimonera. Mireu, els dic, que no és maca? Veniu d’aquí a mig any i la veure diferent: més maca i més esvelta i més ubèrrima i fèrtil encara! Als llibres els passa el mateix: a mesura que maduren, que fan anys i que adquireixen experiència, més esplèndids i exuberants són. Més gaudeixo de de la seva companyia i de la seva saviesa. Els llibres fan que aprofundeixi dins mi mateix, i com més aprofundeixo en mi mateix més a prop estic de l’infinit. El millor de tot plegat és que l’infinit, com la delectació de la llimonera i del seu fruit, no s’assoleix mai del tot, però aquest dilecte aprofundiment fa que ho entenguem, almenys que ho tolerem i ho agraïguem. Entenem que no ens podem conèixer, que no podem saber qui som ni què som, però això no ens afecta. I no ens afecta perquè és així la nostra naturalesa imperfecta: no està capacitada per indicar-nos quin és el misteri de la nostra existència. La saviesa és acceptar-ho. Però només ho podrem acceptar si ens acostem als llibres i als altres. I qui són els altres? Els altres són, un altre cop, els llibres. Jean Paul Sartre anava més equivocat que un ganxo: els altres s’amaguen dins els llibres, no dins l’infern. Dins l’infern els llibres es cremen. A l’infern no llegeix ningú. El Dimoni Cucarell és un analfabet absolut.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.