L'economista turc-estatunidenc, Dani Rodrik, escrivia que amb la crisi del coronavirus covid-19, els països són exageracions d’ells mateixos.

No va gens desencaminat. A falta de més perspectiva per veure com ha quedat la caricatura del nostre petit patit país, tenim la suficient distància, i més canals seus que nostres, per veure que la dels veïns espanyols ofereix la hipèrbole d'un Estat que tendeix a l'autoritarisme en l'àmbit polític i a la fallida tècnica en l'aspecte econòmic.

Vàrem advertir, molt abans de la pandèmia, el 2017, quan el govern de la Generalitat d'aleshores, va desobeir la seva ciutadania i no va posar en marxa la República promesa pels polítics i votada i referendada per la ciutadania, que venien temps de retrocessos i retallades de l'autogovern. No fer la independència de Catalunya, no volia dir quedar com estàvem, volia dir retrocedir en l'autogovern de les comunitats i nacions de l'Estat espanyol.

La crisi sanitària provocada per la pandèmia, ha funcionat com a gran excusa perquè l'Estat usurpàs competències de les diferents comunitats. El resultat ha estat nefast: una gestió madrilenyocèntrica, autoritària i militaritzada de la crisi, ha provocat uns resultats catastròfics, amb una xifra oficial de morts terrorífica i una xifra real de morts doblement terrorífica.

Han fet falta milers de morts perquè molts ciutadans de les Illes Balears hagin comprovat que és més eficient que ens autogovernem i que, en realitat, l'únic que li devem a l'Estat espanyol és dolor, ruïna i patiment.

«Tots tots els pobles són millors si cadascú, pot fer els comptes a ca seva...», cantava Antònia Font.