¿I no hem aconseguit res més? Sí, hem aconseguit també, desafortunadament, que la mica de llengua que encara es manté estigui de cada dia més desfigurada i més allunyada de l’essència que distingia els diferents registres abans de la pressió ofegant del castellà (i de les altres llengües importades pel turisme massiu). Si escoltau amb atenció el parlar que ens transmeten les poques emissores de ràdio i televisió que a les Balears emeten en català i els polítics que normalment hi parlen, en català, i si llegiu la poca premsa en català que s’hi publica –i fins i tot si llegiu les obres dels escriptors més moderns, amb excepcions– us temereu que, tant si pretenen fer servir un registre col·loquial com si en pretenen fen servir un de més formal, el parlar que en resulta és molt diferent del corresponent que usen per ventura encara les generacions més majors o de la que usaven els nostres brillants escriptors de les generacions de fins a mitjan segle XX. És una modalitat –si es pot dir així– resultat d’una mescladissa desbaratada i inconsistent de vulgarismes autòctons o forans, de formes literàries poc usuals, d’estrangerismes formals i semàntics de diversos orígens, d’ultracorreccions, de dialectalismes locals i forans... Una fonètica espantosa, amb confusió entre els sons de ll - j - i (joc per lloc, lloc per joc, o ioc per lloc o joc), o de b i v, o de s/z i ss, o amb vocals errades (com fèrm/fèrma o cèl·la per ferm o cel·la, -amb la e de pes-), amb l bleda, amb unes sssss que esmussen... Una morfologia absolutament desbaratada (assuixí diuen anassin i assuixí diuen anessin, els mateixos; o jo sóc pel genuí, tradicional i correctíssim jo som, o sigut per estat, o esteim per estam...; derivats en -ble impossibles: presidenciable, per candidat a la presidència...); un lèxic ple de castellanismes (creuar per travessar, apropar-se per acostar-se, atur per desocupació, provar per tastar, mostrador per taulell, pegues per traves, composar per compondre, casc antic per ciutat vella/centre històric..., ofegar-se (dins l’aigua) per negar-se, tio per oncle/conco, cessar per destituir, bolcar per trabucar... darrerament s’hi ha afegit aforament per cabuda), amb francesismes fins fa més o menys poc absents dels parlars baleàrics (cursa per correguda, vacances per vacacions, caserna per quarter...), amb falses correccions (recolzar i recolzament, en lloc de apoiar i apoio, per donar suport i suport...), amb tòpics calcats del castellà sense gens de tradició (“en Tal titlla de terrorista en Tal altre”, per “... qualifica...”, “a nivell de les Illes” per “a totes les Illes”), amb expressions calcades del castellà (el proper diumenge per diumenge qui ve, el dia següent per l’endemà), o amb mots o variants propis d’altres dialectes, que aquí eren inusuals i que fan oblidar els nostres tradicionals (emprovar-se per assajar-se, aparador per mostrador, cua per coa, raspall per espalmador, bressol per bres...); una sintaxi contaminada de construccions calcades del castellà (El coronavirus no ha acabat amb la solidaritat dels mallorquins amb els presos polítics per El coronavirus no ha posat fi a la solidaritat dels mallorquins amb els presos polítics; la por a mostrar sensibilitat per la por de mostrar sensibilitat), on sovint manquen pronoms i hi sobren preposicions, o justament no n’hi ha on n’hi hauria d’haver (Sala del Contenciós Administratiu per Sala Contenciosa-Administrativa, dues sales grans i tres petites per dues sales grans i tres de petites); se n’ha desterrat, d’aquesta sintaxi, la perífrasi tornar + infinitiu (si no surt bé, tornarem començar), ben clàssica i tradicional, substituïda per la perífrasi tornar a + infinitiu (...tornarem a començar), i amb això s’ha eliminat la diferenciació que el parlar de les Balears ha fet durant segles entre “fer de bell nou” i “tornar [a un lloc] a fer” (no és igual t’ho tornaré mostrar que tornaré a mostrar-t’ho)... Fins i tot a l’ortografia hi trobam massa vegades incoherències com el batle presidirà la vetlla per l’activista desaparegut (batle... vetlla per batle... vetla), que provoquen que a la lectura els locutors diguin [vell·lla] per [vel·la]... No hi ha criteri, cadascú escriu com vol i parla com vol, i en surt un garbuix incoherent, amb incorreccions i expressions pròpies d’altres parlars, no per a més riquesa de la llengua estàndard, sinó per pura ignorància de les expressions autòctones; perquè els mitjans no tenen ni cap llibre d’estil ni assessors (i si en tenen cap, o deu ser molt incompetent o no li fan gens de cas), i ni tan sols deuen consultar mai els manuals que tenen a disposició publicats, com La llengua catalana a Mallorca, propostes per a l’ús públic (Consell de Mallorca, 2008, 2ª ed.) o Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (Consell de Mallorca – UIB, 2010), tots dos avalats per professors de la UIB. I com que la inseguretat condiciona tota la producció lingüística locutors i redactors fan allò que saben o poden, sense assessorament, i es deixen guiar malament per allò que veuen i senten als mitjans de Catalunya, que no són precisament tampoc l’exemple més idoni de bon fer. No hi ha hagut gens d’interès a expandir socialment l’ús de la llengua per a normalitzar-la, però sí que n’hi ha hagut a despersonalitzar-la i a empobrir-la, a unificar-la malament i a omplir-la de barbarismes. El fet que des de fa uns mesos IB3TV faci el programa Téntol, dedicat a la llengua, no ha servit perquè els mateixos professionals del canal n’hagin après més; en realitat, és com si fos un programa dedicat a evocar amb nostàlgia el passat de la llengua, no a reivindicar-la com una eina viva del present; els participants sempre parlen en passat: dèiem, fèiem, anomenàvem, jugàvem... El programa és molt interessant per al filòleg i per al costumista, però intranscendent per a la gent d’avui. Certes institucions i entitats han mostrat més interès i èmfasi a imposar formes filològicament aberrants, com butlletí i l’esmentat vacances (per les genuïnes i correctíssimes bolletí i vacacions) que a impulsar de veres la presència del català a tots els àmbits... I sobretot aquests anys darrers en què en nom d’un feminisme mal entès els mateixos dirigents, des del govern o des de l’oposició, i qualque locutor de ràdio i televisió, ens han arribat a fer el cuc de l’orella malalt amb l’estupidesa agramatical i absurda de “els treballadors i treballadores”, “els professors i professores”, “les delegades i els delegats”, “els nins i nines”, “tots i totes”, etc etc. Això sí, que ho és, important! Dir aquestes bajanades ha de servir, diuen, per a fer acabar la discriminació de la dona; però per a fer acabar la discriminació de la llengua catalana no cal fer res, perquè –també ho diuen– a la nostra societat no hi ha conflicte de llengües, i es queden tan tranquils... Si qualcú, però, gosava dir que a la nostra societat no hi ha conflicte “de gènere”, el crucificarien... Si haguessin posat tant d’esforç a dignificar i normalitzar el català com n’han posat a dir la ciutadania, el professorat, l’alumnat, els pares i mares, els mestres i les mestres, els nins i nines, i altres perles d’aquest estil, segur que hauríem avançat molt en la consideració social de la nostra llengua i en el seu ús correcte.

La normalització del català a les Balears no és més que un somni, un desig, de la minoria de la població que creu en els drets dels catalanoparlants com a tals, de la minoria conscienciada que voldria que la seva llengua, la manifestació externa més clara de la seva personalitat, fos reconeguda com es mereix ser-ho qualsevol llengua al món, si partim de la consideració que ningú és superior a ningú, que els drets humans inclouen el dret a la normalitat de la llengua pròpia, que qualsevol comunitat amb una llengua ha de tenir els mateixos drets que qualsevol altra i que aquests drets són inherents a tota comunitat assentada històricament en un espai territorial determinat, com ho és la nostra, segons la Declaració universal des drets lingüístics. Hi ha polítics que s’umplen la boca de proclames a favor de la llengua del país, però aquests mateixos quan tenen responsabilitat de govern i podrien dur a la pràctica les seves proclames no fan més que coses simbòliques, que no molestin els qui realment manen i odien el català; per a aquests polítics la llengua catalana és purament cultura (en el sentit elitista), i per això es limiten a donar qualque subvenció per a classes, per a publicar llibres, per a fer teatre, per a organitzar exposicions i conferències, per a recitals de cançó i de poesia, per a la “Setmana del llibre en català”, per a mantenir cases museu (simptomàtic)... Però no fan res perquè el català tengui presència social de veres allà on hi ha la gran massa: al carrer, al comerç, a l’hostaleria, al cinema, als centres de diversió, a les manifestacions esportives... Ni en quantitat ni en qualitat: la llengua catalana, empobrida, embastardida, marginada, oblidada, més o menys es mantendrà viva oralment i sectorialment encara unes quantes generacions, segurament, però el seu destí és ben clar, si no hi ha un miracle i la societat balear reacciona a temps: la folklorització, la subsistència residual dins els grups minoritaris que mantenguin una mica la consciència d’aqueixa cultura que durant segles va ser la que caracteritzà la nostra societat, de la qual sorgiren a l’època moderna personalitats tan importants com Antoni Mª Alcover, Rafel Ginard, Francesc de B. Moll, Emili Darder, Josep Mª Llompart, Encarnació Vinyas, Marià Villangómez, Joan Castelló... que hi dedicaren tota la seva capacitat intel·lectual. Personalitats que, per a la majoria de la població que actualment habita aquestes illes, ja no són més que el nom d’un carrer o d’un centre d’ensenyament, un nom com un altre, un nom qualsevol, sense interès, una simple etiqueta. Ai si Alcover alçava el cap i vés com s’ha destruït la llengua qualitativament i com ha estat minoritzada, més encara que al seu temps, la comunitat catalanoparlant balear! Es pegaria tocs pel cap i romandria estafaril·lat, sense polsos! Gràcies, senyors polítics (masculí genèric inclusiu) per no haver fet res ni fer res per a dignificar aquest patrimoni! Mantenguem però l’esperança que les subvencions per a les cases museu i la Fundació Alcover siguin la nostra salvació!