Contràriament a allò que pensen molts de crítics, l’experiència de la pandèmia em referma en la creença que vivim en un món ben acceptable. Durant els darrers 40 anys hem contemplat millores clares en dos aspectes molt importants per a mi: la democràcia ha progressat i la pobresa extrema està a punt de ser erradicada. L’any 1974 (Revolució dels Clavells de Portugal) tres quartes parts de la població mundial vivia sota règims autoritaris i ara el 60 % viu en democràcia. L’any 1980, el 44% de la població mundial vivia dins la pobresa extrema i l’any 2018 aquest percentatge s’ha reduït al 9%. L’objectiu de l’ONU (amb la col·laboració del Banc Mundial i fundacions com la de Bill Gates) és que en 10 anys més no quedi ningú en aquestes duríssimes condicions. Encara hi ha molt per fer, i s’hauria de fer més ràpidament, però jo no em declararia mai a favor de canvis que posin en perill la continuïtat d'aquesta trajectòria de progrés intens.

En aquest context, el virus ha estat un accident difícilment evitable, i la Humanitat s’hi ha enfrontat passablement unida. Contra el virus hem mobilitzat tota la investigació disponible, i més. Les perspectives són trobar un remei en pocs mesos i una vacuna abans d’un any. Mai com ara el món havia posat tots els seus recursos al servei de la seguretat dels humans. Mai una pandèmia d’aquesta virulència havia provocat tan poques víctimes mortals (totes doloroses, òbviament). Mai tants de cervells havien col·laborat en l’intent d’eradicar una malaltia. I tot indica que, en poc temps, algun d’aquests cervells trobarà la solució contra aquest virus i, probablement, contra aquells que ens puguin atacar en el futur. Dins la desgràcia, crec que tendrem la sort d’escapar-nos dels desastres de les pestes absolutament devastadores que en el passat acabaren amb la vida de molts de milions de persones.
I també podem estar passablement satisfets de la ràpida i contundent reacció de la Unió Europea que, a diferència de l’any 2008, ha començat a actuar per pal·liar la crisi econòmica que la pandèmia ha provocat. Tant en cobertura sanitària, com en política monetària, la Unió Europea ha actuat amb més intel·ligència i amb més humanitat que els USA de Trump. I el 2008 va passar al revés.

Quant a la Mallorca que vull, és complicat d’explicar. I és complicat perquè no vull impossibles. Mentre siguem un país colonitzat, no vull proposar una Mallorca amb inversions enormes (però necessàries) en Cultura, Educació o Sanitat perquè ja tenim aquests capítols amb una proporció apropiada a les nostres magres possibilitats, i no veig d’on restar recursos per millorar aquests dèficits. Per tant, la Mallorca que vull és aquella on els ciutadans vagin millorant la seva autoestima i vagin cobrant coratge per exigir que els nostres recursos quedin aquí mentre facin falta aquí (o se’n vagin solidàriament a altres llocs per decisió nostra). Contra l’opinió de molts, ara no és el moment de canviar el model econòmic (cadascú té el seu): ara és el moment de generar recursos, com sigui, per poder encarar les necessàries reformes sense deixar ningú tirat. No necessitam idees per imaginar una altra Mallorca. Necessitam recursos per cobrir les nostres necessitats més bàsiques i encarar, sense dèficits angoixants, la millor i més progressista manera d’invertir els excedents quan n’hi hagi. Dit d’una altra manera: per emprendre reformes, primer de tot necessitam comandar a ca nostra. Més clar: la Mallorca que vull és, primer de tot, una Mallorca lliure.