«La poesia és alhora un amagatall i un altaveu.» va escriure Nadine Gordimer, i en aquests dies de confinament i pandèmia, de dolor, de pena i d'angoixa, tenim la sensació que, en alguns moments, hem de menester un altaveu i en altres moments, un amagatall.

Aquests dies de confinament i pandèmia són un bon moment per a trobar conhort, agombolar-se i evadir-se una estona de les omnipresents i esfereïdores estadístiques.

«Escriure poesia després d’Auschwitz és bàrbar», ens llegà Theodor W. Adorno. I qualcú podria al·legar que parlar de poesia ens temps de confinament i pandèmia és bàrbar... Però som partidaris de la proposta d'Slavoj Zizec que ens convida a capgirar la formulació d’Adorno. Allò que és bàrbar, allò que resulta impossible en algunes ocasions, és escriure en prosa: «La prosa realista fracassa allà on triomfa l’evocació poètica de l’atmosfera insuportable dels camps de concentració. En altres paraules: quan Adorno declara que la poesia ha esdevingut impossible després d’Auschwitz, aquesta impossibilitat és d’una condició possibilitadora: la poesia és sempre, per definició, 'sobre' alguna cosa de la qual no es pot parlar directament, a la qual només es pot al·ludir».

La poesia és «una arma carregada de futur» va escriure el poeta que maleïa «la poesia concebuda com un luxe cultural pels neutrals», Gabriel Celaya.

Aquests dies, cercau poesia que vos cridi l'atenció i llegiu-la, entrau al refugi obert de la poesia! I descobriu que, com va dir Mario Benedetti: «Quan la poesia obre les seves portes és com si canviéssim de món».

Llegiu poesia. Feis-vos-la vostra.

Al cap i a la fi, com li diu el carter a Pablo Neruda en la pel·lícula de Michael Radford: «La poesia no és de qui l'escriu, sinó del qui la necessita.»