Conversa de Joan F. Mira amb Joan Coromines

Joan Coromines: Miri, pot obrir qualsevol calaix, i veurà, tot és ple.

Joan F. Mira: I Déu n’hi do, si n’hi ha, de calaixos plens de fitxes. És una calaixera que va creixent, creixent, i que ocupa tot el centre de l’estudi. Entre les taules plenes de muntanyes de llibres vells i nous, de munts de quaderns i de papers, de carpetes. Tot envoltat de parets igualment recobertes de volums amb un aire polsegós i engroguit. Són tants, tants anys. Més de seixanta, aviat està dit. Ací hi ha tota la toponímia...

Joan Coromines: I l’antroponímia.

Joan F. Mira: L’antroponímia!

Joan Coromines: Hi ha els noms alfabètics de tot, en un sol ordre, des d’A fins a la Z.

Joan F. Mira: Quan ell diu “de tot”, vol dir de tot, absolutament de tot. Vol dir que hi ha tots els noms de lloc i de persona de totes les terres catalanes. Masies, barris, partides, raconades, turons, sèquies, famílies i malnoms. Tot. Quant vol dir tot? No se sap amb certesa. De moment, sembla que unes quatre-centes mil entrades. No sé si vostès se’n fan una idea: 400.000.

Joan Coromines: Com que no tenc cap auxiliar, vaig fent... a mesura que avanço, vaig passant-ho cap avall, més calaixos...

Joan F. Mira: I la calaixera va creixent cap amunt, pujant per la base. És com si va a Egipte i algú t’explica que aquella piràmide immensa, pedra a pedra, l’ha feta, o l’està fent, un home sol. Sense cap auxiliar. No hi ha pressupost. Això són les cèdules, les fitxes que ha anat acumulant des de...

Joan Coromines: N’hi ha des de l’any 1922, que jo tenia disset anys: arran de la lectura de la Crònica de Jaume I van sorgir els primers noms. Ara les vaig revisant, ja veu, la T són aquells calaixos, allà damunt de la taula; ja només queda fins a la X, aquesta és curta, i la Z, que anirà en aquest calaix.

Joan F. Mira: Això vol dir, pensem esbalaïts l’Eliseu i jo, no només seixanta anys de feina normal, sinó any rere any tres-cents seixanta-cinc dies de treball de forçat. Però, senyor Coromines, vostè quantes hores treballa?

Joan Coromines: Ah, ara ja no treballo com abans, ja sóc un home vell, i em canso aviat. No treballo gaire, ja, només unes dotze hores diàries, dia per altre.

Joan F. Mira: En altre temps, explica, podia agafar un tros de pa i una barra de xocolata i anava treballant i rossegant hores i hores. Passava el vespre i la nit, se li feia de dia sense moure’s de la taula. No s’acabava d’entendre. Però cap institució, ni abans ni ara, cultural i acadèmica, no li ha facilitat recursos ni auxiliars. Ja s’ho farà ell tot sol, deuen pensar. Pot passar de l’aire i de la pensió de professor jubilat de Chicago, i gràcies. Si no, podria morir-se de gana. Amb una medalla i algun discurs de lloança, ja pensen que han fet prou.

I vostè ja porta des d’un principi la idea de tota l’obra?

Joan Coromines: Sí. Abans de la guerra ja tenia vista tota l’àrea del català oriental, i començava a prendre notes de més del sud. El trenta-sis ja vaig començar a fer notes de la part de l’Ebre...

Joan F. Mira: I llavors, vostè, la toponímia, la recollia de fonts documentals i després...

Joan Coromines: No, no, en part de fonts, però sobretot en directe, parlant amb la gent. Bé, sí que he revisat els textos, documents, cartularis, tot. Ha de pensar que llavors jo anava preparant conjuntament el Diccionari (etimològic), que estava destinat a ser només un diccionari català, però llavors, quan vam perdre la guerra, el vaig haver de dirigir cap al castellà. Però sempre va ser un diccionari romànic, sense límits.

Joan F. Mira: Amb un estudi especial de la llengua d’oc, això sempre. Ara, en acabar el darrer volum del Diccionari, ha redactat una gramàtica de la llengua aranesa, aranesa i gascona, amb tot el lèxic, exhaustiu. Primer els va fer aquell regal als espanyols, amb un diccionari etimològic i crític de la llengua castellana que encara ningú no ha pogut igualar. Ara els fa el regal als occitans. Aquest patriota català és d’una generositat sense fronteres. Després, el ministre de Cultura de Madrid li escriu unes cartes que no se sap què s’empatolla. En realitat, Coromines acaba per on havia començat: per l’aranès que va ser el tema de la seua tesi doctoral. Ara, per rematar la feina, els regala sis-centes pàgines de gramàtica i lèxic als gascons. Incloses més de dues-centes paraules preromanes amb la seus explicació. Un detall.

Tornem a l’Onomasticon. Pel que veig, vostè de cada topònim, o de cada antropònim, fa un petit estudi, un dossier.

Joan Coromines: Sí, sí. Els dossiers ja els tinc. De tots els noms semblants: tots els noms semblants o idèntics figuren en el mateix dossier. Per exemple Cornellà, que n’hi ha tres o quatre en tot el territori de la llengua. Quan són una mica diferents també: Agullent i Agullana, per exemple, són del mateix origen. Tenim un cas, a veure, un cas molt singular: Fraca és una vall que queda prop d’Alzira, per la banda d’Aigües Vives, un tros de vall. Ara, a Cervera del Maestrat hi ha un nom encara més estrany, i que té alguna semblança, un nom misteriós, Lifrago, i a Vilanova d’Alcolea n’hi ha un altre, la Domfraga, que és també un misteri. Doncs tots tres es tracten conjuntament, a veure si així l’un ajuda l’altre...

Joan F. Mira: Ho diu tal com ve, sense mirar fitxes ni res, com a part de la conversa: esgarrifa pensar que podria fer la mateixa cosa amb desenes de milers de mots, parlar-ne com de la cosa més casolana i quotidiana, anar enfilant correlacions i explicacions que suposen una memòria i una capacitat combinatòria tal que molts ordinadors de primera marca fondrien els ploms abans de poder-hi competir. Ara ve l’explicació.

Joan Coromines. Miri, ací hi ha possiblement una pista comuna, i és que el nom de la tortuga en àrab, o més ben dit en berèber que venia barrejat amb l’àrab, té moltes i diverses formes, però totes amb el mateix grup de consonants: frika, fakur, afkir...; en la part del Marroc diuen afakran... Doncs, jo tinc la impressió que la cosa ha d’anar per aquí: Francà, és una forma àrab molt estranya, és berèber...

Joan F. Mira: Aquest home sap totes les classes d’àrab i algunes de berèber també. Et desconcerta, et mareja amunt i avall amb transformacions i correlacions, com un prestidigitador.

Joan Coromines: I el franquet? Un franquet és un cranc, a la Ribera, però no pot venir de cranquet, i també hi ha una altra acumulació de consonants com en la forma frakan, i un cranc podia ser vist com parent de la tortuga...

Joan F. Mira: La lingüística no és una professió per a gent sense fantasia. Aquest home és un Sherlock Holmes dels mots, però amb totes les pistes prèviament presents dins del seu cap. Amb totes les pistes de tots els mots: sànscrit de diverses èpoques, farsi de la Pèrsia islàmica, dialectes italians, el grec antic i bizantí, tots els llatins d’Europa, llengües cèltiques per si de cas. Tot ho sap: això supera la capacitat de comprensió d’un individu normal com jo. Per acabar-ho d’adobar, reconeix amb modèstia que la seva capacitat fabulosa té límits.

Joan Coromines: Fins allà on anem segurs, ho dic. Allà on anem a les palpentes, ho reconec.

Joan F. Mira: Però també és conscient del valor excepcional de la seua obra. Si li preguntes per les publicacions actuals en el camp de l’etimologia, per exemple, et contesta que sí, que es publica molt de tot, articles, miscel·lànies, monografies... però que l’última obra seriosa és el seu diccionari castellà. Amb la particularitat que, això, és difícil de rebatre.

Se suposa que, quan reunia la quantitat immensa de materials que té, devia disposar de col·laboradors, que moltes de les dades li les enviaren, perquè, li dic, vostè no pot haver estat personalment en tots els pobles!

Joan Coromines: Sí, els he visitats tots! Tots. No me n’he deixat cap ni un. Un per un els he visitats, tots els del País Valencià, del Principat i de Mallorca, Menorca, i del Rosselló i la Cerdanya, tots, un per un!

Joan F. Mira: I allà tenia preparats uns col·laboradors?

Joan Coromines: No, no, de cap manera. Cada vegada havia d’improvisar. No em podia fiar de la gent lletrada, jo anava a buscar sempre la persona ignorant, el pastor, l’home senzill. I ens col·locàvem a dalt d’un turó, i d’allí estant descrivíem, i anàvem anomenant: suposem que vostè hagi de passar de tal collada a tal altra, per quins punts passarà?, per aquí, per aquí, per aquí, anaven sortint tots els noms...