cielo claro
  • Màx: 21.7°
  • Mín: 13.08°
21°

Escac i mat

El meu darrer article xerrava de distòpies i ara ens hi trobam totalment immersos en una situació que mai de la vida ens hauríem imaginat que viuríem: el món pràcticament aturat.

El COVID-19 ens ha fet escac i mat. És així. El que milers de veus no havien aconseguit ho ha fet un virus: alentir el nostre ritme. És com si la Terra se n’hagués cansat dels humans i del nostre comportament i s’hagués emprenyat, prenent una decisió dràstica: vos atur i així em puc recuperar una mica.

Aquesta pandèmia és una lliçó d’humanitat i d’humilitat per aquest sistema capitalista depredador: justament les feines més precaritzades i feminitzades són les que estan resultant bàsiques. Des del col·lectiu sanitari passant per la cadena d’alimentació, el tercer sector… Aquelles professions que tenen com objectiu la vida i la seva cura.

I és que, tot i la sorpresa del que estem vivint, en certa manera aquesta novel·la s’havia començat a escriure fa temps. No podem seguir vivint d’esquenes a la vida i la seva cura, no podem seguir anteposant l’economia a la vida de les persones. No podem seguir amb aquest sistema depredador i totalment desproveït d’empatia.

Perquè precisament l’empatia és l’única cosa que està donant sentit a tot el que estem vivint: gent que s’organitza per fer mascaretes, respiradors, que ajuda al seu veïnat, professionals sanitaris i de l’àmbit social que s’hi deixen la pell… I molts d’altres exemples que podríem posar.

Cuidar-nos, aquest és el principal missatge que ens envien, però és que resulta que aquesta màxima hauria de ser el principi bàsic sobre el que hauríem de construir una nova societat, un nou sistema que basculés en els principis feministes: la vida al centre de tot.

És una lliçó bestial per a Occident, acostumats a tenir-ho tot i, sobretot, pensar que ens ho mereixem tot. Que nosaltres podem tancar fronteres, però ves per on, quan el Marroc va tancar la seva frontera a Europa va ser com, en paraules d’en David Trueba, una tragèdia revertida. No perquè ens posem a creuar la frontera, sinó pel seu significat.

Aquests dies de confinament són estranys. Tenim més temps que mai, però enyoram el contacte amb l’altri. Ara més que mai volem abraçar els nostres, volem poder tocar-los. Perquè som éssers tàctils, de contacte. Ara no només les dones ens canviem de vorera quan ens trobem amb algú de front. Qui ens ho havia de dir…

Aquesta malaltia és molt cruel perquè ni tan sols permet que les famílies s’hi puguin acomiadar, ni acompanyar en els darrers moments. És una galtada en tota regla de la qual esper que tothom aprengui alguna lliçó. Sobretot, d’humanitat.

No oblidem que aquesta pandèmia surt en un context de canvi climàtic: fins aquí arriba el nostre poder de destrucció. Segons les recerques d’experts d’universitats de Princeton i Cornell i del Bard College (Nova York), les espècies més proclius a desaparèixer són, precisament, aquelles que esmorteeixen les malalties infeccioses. «Si se protegeix la biodiversitat, es pot reduir la incidència de gèrmens patògens establerts», concloïen els investigadors en un article publicat a la revista Nature el 2010.

Avui llegia aquest tuit: “Quan miro pelis o sèries i veig que estan a l’aire lliure i que es toquen i s’abracen, us prometo que m’entra una angoixa i solament penso en què pillaran el bitxo”. Tenim por i observam tot allò que fèiem normalment fa dues setmanes com a quelcom que ja ha canviat. Perquè tot que tenim ganes de retrobar-nos, caldran uns dies de recuperació i que la por s’esvaeixi.

També haurem d’estar pendents de com queda tot el personal sanitari que s’està deixant la pell i que, de ben segur, patiran estrès posttraumàtic per tot el que hauran viscut.

I no puc acabar aquest article sense fer referència al llenguatge bel·licista que s’està emprant aquests dies: no, no som soldats, som ciutadania, i com a persona antimilitarista em molesta profundament. No estem en guerra. En tot cas, ens enfrontam a diferents virus: el COVID-19, el liberalisme salvatge, una monarquia corrupta… Perdó! Açò no és nou.

Patricia Font. Diputada de Més per Menorca.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tià, fa mes de 3 anys


Un article molt bo. Les imatges són justes i encertades.



Coincidesc amb tot quant hi diu aquesta senyora.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente