Feia tot just una vintena d’anys de la recuperada nació-estat, quan l’1 de setembre de 1939 els nazis varen envair Polònia, fet que es considera l’inici de la Segona Guerra Mundial. Per als de Hitler l’estat veí era una mena de corral d’Alemanya on hi podien experimentar tota casta d’atrocitats que serien marca de la casa: la part de la història més negra i patètica que va marcar el segle XX: tot el mal que hom pugui imaginar, i més...

Cracòvia esdevé la capital operativa de la zona i quedà a recer de bombardejos, una autèntica illa de pau i prosperitat que contrasta amb el caos en què es convertirà tot a partir del Desembarc de Normandia. Molts pilotes del règim s’instal·len allà en veure que la truita es gira i els avions aliats comencen a bombardejar Alemanya. Fins a la fi de la guerra la resta del món no sabrà que a uns 70 quilòmetres a ponent s’hi instal·la el camp d’extermini a gran escala: Auschwitz . Aleshores els jueus polacs seran els que pitjor escapatòria tendran, i efectivament hi moriran el 90% d’uns tres milions que s’estima hi havia abans del conflicte. No tan sols això, als nazis els molestava tot: altres ètnies i classes passives, com ja sabíem, però també intel·lectuals, religiosos i fins i tot aristòcrates, foren víctimes de les atrocitats, ja que en aquest cas es tractava de tornar a eliminar del mapa (no era la primera vegada) tot allò que recordàs Polònia com a nació, per això també la capital, Varsòvia, va esser arrasada completament. Idò no els va bastar, amb les conquestes de bona part d’Europa hagueren de fer una ampliació bestial: Auschwitz II (Birkenau), l’estació final.

A part de infinitat pel·lícules bèl·liques de consum, de la destrossa de Varsòvia n’hi ha una magistral: ‘El pianista’, de Roman Polanski, especialment per dotar-la d’un missatge d’humanitat que ajuda molt a poder suportar aquella barbàrie. Afortunadament n’hi ha més, i sobretot llibres, documentals i memorials que haurien d’esser d’obligada visió: que ningú no pugui al·legar ignorància. Més transcendental havia estat ‘La llista de Schlindler’, una altra de les obres mestres de Spielberg, que a més fa referència a una fàbrica d’una barriada de Cracòvia on els jueus que hi pogueren treballar foren dels pocs que no acabaren a Auschwitz. A part del valor artístic i històric, a partir de la pel·lícula hi ha hagut un fenomen social i turístic que ha permès revitalitzar la barriada. Recordem que els darrers anys Polònia ha tengut emigració.

Desgraciadament el patiment no acabà amb la guerra, altres successos igualment horribles continuaren i pocs, a part de historiadors i víctimes, ho saben. Després vingueren les ocurrències de Stalin, que ja “en tenia ganes” feia molts anys. A priori ja havia fet un pacte amb Hitler per repartir-se Polònia, i poc després del primer atac alemany els russos també atacaren per l’est, i és que Stalin estava encabotat en fer-se seva la part oriental de Polònia. Tant era així que en acabar la guerra, aprofitant la destrucció d’Alemanya, la franja oriental d’aquest estat llindant amb Polònia va esser annexat a aquest darrer estat, deportant els alemanys que hi quedaven, mentre la part oriental de Polònia se la va quedar Stalin per a Rússia, deportant els polacs que quedaven cap a l’altra banda. Literalment: Polònia es va moure centenars de kilòmetres cap a l’oest. Potser cal recordar que els primers en arribar amb els tancs a Berlín foren els russos, per això la resta de potències, que ja en tenien prou en reconstruir l’Europa occidental, deixaren Stalin amo i senyor de tota l’Europa oriental, i tant s’ho va creure que ho posà tot sota el règim comunista, directament a la URSS o amb governs satèl·lits a la resta. Enmig d’aquest panorama, Polònia, que sempre ha estat més catòlica que el papa (Joan Pau II era d’allà), també ha estat la nació que ha rebut més hòsties de per tots costats.

Hi ha hagut temps millors, afortunadament, però cal anar molt enrere, ja a finals del segle XVIII, poc després de la Revolució Francesa, Polònia literalment desapareix, essent esquarterada i absorbida per les potències veïnes: Rússia, Prússia i Àustria, durant tot el segle XIX. Sempre al revés de la història general no podrà renéixer fins al pròxim desastre de la Primera Guerra Mundial, amb la desaparició de Prússia i de l’Imperi Austro-Hongarès.

I de desfeta en desfeta, caldrà esperar la de la URSS per a recobrar una democràcia digna que, per variar, també estarà farcida d’uns alts i baixos més propis d’un serial, mal d’entendre fins i tot per a nosaltres. Començà el 1989 amb les victòries èpiques del sindicalista Lech Wałęsa, líder del famós Solidarność, qui va arribar a president de la república, però amb el temps l’estat va anar derivant caòticament, amb corrupció general, galimaties ingovernable i arribant al govern partits “nacional-catòlics”. No sé si vos sona, aquesta història─.

Entre i entre sempre hi ha hagut qui ha aguantat la flama del país, per exemple el famós Chopin, o el desconegut, per a nosaltres, Jan Matejko (1838-1893) pintor de les efemèrides patriòtiques en temps ominosos. És el del memorial de la il·lustració.