Vivim en un país que, des del 2015, ha convocat quatre eleccions, que necessita fer vídeos per explicar que Espanya és una democràcia exemplar. I jo me deman, si una paret és blanca, cal explicar que és blanca?

En aquest context de retrocés democràtic s’han convocat unes noves eleccions perquè, amigues i amics, no votam així com volen. Ens equivocam votant i ens donen l’oportunitat de corregir l’errada... I ens donaran totes les oportunitats necessàries per votar el que ells desitgen: el retorn al bipartidisme.

O no. Que per açò hi ha partits com Més per Menorca o Més per Mallorca, que ens presentam, una altra vegada plegats, sota el paraigua de Més Esquerra. I ens presentam per responsabilitat, però açò no vol dir que no estiguem emprenyats, com la resta de la ciutadania. Perquè per culpa de la incapacitat d’uns quants, ens trobem en una situació de paràlisi, sense cap seguretat que aquestes eleccions aportin un nou panorama.

Per açò ens presentam, perquè volem ampliar les opcions de vot, amb una perspectiva illenca, de poder dur la nostra veu característica, sense dependències estatals. Perquè la nostra mirada és i serà sempre cap a les nostres illes i les seves problemàtiques enquistades per mor d’uns representants incapaços de tenir una veu pròpia.

Aquesta veu pròpia és la que us demanam que ens deixeu tenir, per coherència i convicció. Perquè les perifèries, ara més que mai, han d’estar presents en un moment de recentralització i uniformització. En un panorama polític que ens vol homogeneïtzar, i que no ho podem permetre perquè, finalment, ens han dut al parany d’haver de tornar a reivindicar la democràcia (comprovat: la democràcia espanyola dur bolquers) i els drets fonamentals.

Aquests dies estem veient com Parlaments Autonòmics voten iniciatives d’aplicar el 155 a Catalunya, obviant els autèntics problemes dels seus territoris; com Consells Insulars debaten sobre el dret de manifestació.

Vivim en un país que necessita d’enemics constantment. “Contra ETA vivíamos mejor”. I un cop ETA desapareix, l’Estat necessita d’un altre enemic, i ara li ha tocat a Catalunya, perquè mentre xerram i pensam “què egoistes són aquests catalans…!”, no debatem sobre els problemes reals, com l’augment de la pobresa a Espanya, o el més que evident conflicte territorial. Per què donar solucions quan pots crispar?

Aquesta època em ve molt al cap n’Hannah Arendt i la seva banalització del mal, amb la qual expressa que algunes persones actuen segons les regles del sistema sense reflexionar sobre els seus actes ni valorant les seves conseqüències.

I açò és exactament el que estem vivint: un Estat que ha patit terrorisme aplica a la lleugera el delicte de terrorisme a la dissidència. Quina perversió més gran del concepte! Quina manipulació més burda de la dissidència! Quin perill més gros per a la Democràcia…

Aquest vers és de rabiosa actualitat: “Quan finalment vingueren a cercar-me a mi, no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Patricia Font Marbán, 2 de la candidatura Més Esquerra.