algo de nubes
  • Màx: 20.15°
  • Mín: 13.93°
20°

Tampoc no hem conquerit la democràcia

La darrera setmana de setembre l’excomunista Nicolás Sartorius va ser a Mallorca amb la intenció de dissertar sobre la mania que tenen els catalans de voler exercir el dret a l’autodeterminació. Deim excomunista perquè en el decurs de l’entrevista concedida a un diari de Palma, ell mateix nega haver dit que els treballadors han d’accedir al control dels mitjans de producció. En concret va declarar: «Crec que no ho he dit mai perquè mai no he cregut que això fos possible. Nosaltres el que volíem era conquerir la democràcia.» Una aspiració tampoc reeixida, vist el panorama d’avui en dia. Per ventura els catalans volen la independència per mirar de provar-ho d’una altra manera, això de conquerir la democràcia.

En aquest interviu Sartorius també deia que avui el seu envit és a favor d’un govern a la portuguesa; ho diu just ara, en el moment que les democràcies occidentals, la seva credibilitat, fan les darreres. Aquesta aposta prova que l’excomunista ja es conforma amb les rebaixes de saldo. El periodista en qüestió afegeix: «Es nota que vostè ha escrit el llibre inspirat en el procés català.» I contesta l’excomunista que no ho ha estat mai perquè mai no ha cregut que els treballadors s’han de fer amb el control dels mitjans de producció: «És que ells —els catalans— han creat una confusió interessada. No és el mateix presos polítics que polítics presos. Dret a decidir és, en realitat, dret a l’autodeterminació. El nacionalisme crea i utilitza el seu propi llenguatge.» Després, hàbil l’entrevistador, encara mira d’embullar fil: «Jo em pensava que era el feixisme, l’expert en manipular el llenguatge.» I Sartorius prova de no fer llarg: «No comparo ni sé si hi ha cap mesurador. El que està clar és que el nacionalisme s’ha apropiat del llenguatge i l’ha utilitzat per alçurar la gent. Tots els nacionalismes manipulen, també l’espanyol, el francès; no sols el català.» En fi, un totum revolutum ben oportú amb la finalitat, precisament, de confondre.

Hem de pensar que els capitalistes també han denunciat sempre que la denominada lluita de classes no és més que un intent d’embullar la troca amb l’objectiu d’alçurar la gent. Un temps enrere, els capitalistes també acusaven els comunistes de crear malentesos i d’incitar a la revolta desmesurada; de destorbar la convivència social, ideal per a la bona producció industrial. D’això que ara diu Sartorius, que el nacionalisme s’ha apropiat del llenguatge, doncs no sembla que tothom ho hagi fet d’igual manera, si feim cas de la versió que conta la multitud de mitjans de comunicació unionistes. Hom diria que hi ha una mica de descompensació i que ni l’estil ni la narració, d’uns i altres nacionalistes, no és exactament igual. Franco, quan la legitimitat de la llengua catalana era perseguida, també negava que Marcelino Camacho fos cap pres polític; deia que era un delinqüent de la legalitat imperant. Sartorius confon premeditadament.

A mitjan dels anys noranta, Felipe González va fer unes declaracions molt celebrades. Va dir que el PSOE havia hagut de fer el paper de la dreta moderna. Quin gran regal per a l’esquerra! Desaprofitat. Una oferta immillorable per a bastir una alternativa, perquè González el que volia dir, amb paraules fines, és que el neoliberalisme era inevitable: interposar el seu partit en el concert de les nacions capitalistes; l’encaix en la competitivitat de l’aparell productiu liberal. És a dir, la corresponsabilitat amb l’ordre internacional dictat per les grans potències.

Era l’època en què l’economista neoliberal Fukuyama pronosticava la fi de la història. Una tergiversació perquè gràcies al paper que va interpretar la socialdemocràcia —l’acceptació de la concurrència incontestable del capitalisme—, la història social i econòmica no s’ha aturat, sinó que ha retrocedit en termes de progrés general, arrossegant la credibilitat de la democràcia. En fi, un regal que no tenia preu desaprofitat per l’esquerra que en aquell temps representava el senyor Sartorius.

De llavors ençà la desafecció social i política no s’ha aturat; és la història que devalua els discursos, cada vegada més irrellevants; fins a tal extrem que avui en dia votar un programa polític ja no garanteix res, ni la participació electoral no és indicativa de salut democràtica. Els polítics són els primers que ho reconeixen quan ara ja afirmen, sense empegueir-se, que la gent s’ha cansat de votar. Debades, ja s’entén. Les eleccions són una nosa per a la gestió institucional: l’esquerra que fracassa perquè va a remolc dels esdeveniment que no controla.

Aquesta esquerra que diu Sartorius, la que representa el govern a la portuguesa, al qual ha dit que aspira l’exrevolucionari Errejón de Más País (espanyol), ja no és esquerra; tot just són progressistes de fireta amb vocació interclassista equidistant. Errejón és l’equivalent a aquella Nueva Izquierda madrilenya de Cristina Almeida i López Garrido, creada expressament per a desbaratar el projecte de Julio Anguita. Són merament administradors institucionals que volen acostumar la gent a la política de gestos, a la retòrica propagandística, al titular de premsa electoralista perquè, tanmateix, com que no se’n surten, han de convocar eleccions fort i no et moguis. Hem passat de dir que just votar un pic cada quatre anys no és democràcia a dir que la gent està cansada d’anar a votar. El desori total.

L’esquerra reduïda a una radicalitat de verborrea que s’esbrava a través de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació o amb les bregues, més simbòliques que cap altra cosa, dels diputats o senadors en seus parlamentàries; el costum antidemocràtic d’elevar l’anècdota al nivell de la categoria. Ho ha demostrat novament Pedro Sánchez, gran beneficiari d’un possible futur govern a la portuguesa, encara fa pocs dies, quan va manifestar que l’exhumació de les restes de Franco és una prova que a Espanya impera la democràcia. Fals, tergiversació hiperbòlica igual de lletja que la de Fukuyama.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.