Diumenge passat el partit borbònic 'Vox' va aconseguir a Andalusia un 13,51% dels vots, superant el 10,97% de les autonòmiques. Té la seva lògica si tenim en compte que el PER andalús i altres prebendes depenen de l’espoli d'uns Països Catalans colonitzats i sotmesos, i que 'Vox' ha promès suprimir l'autonomia de Catalunya per la força. L'odi visceral contra els catalans, alimentat per l'"a por ellos" del borbó, els partits del 155 i la caverna mediàtica, és l'altra cara de la moneda.

Ara bé, d'on surt l’11,28% aconseguit pels feixistes de ‘Vox’ a les Balears? O el 17,43% de Ciudadanos? Aquí no hi ha cap rapinya a assegurar, com a Andalusia o Castella, perquè els espoliats som nosaltres. Amb una balança fiscal negativa del 14,20% del PIB, reconeguda pel Govern espanyol, 4.200 milions d'euros se’n van cada any precisament a pagar les autonomies improductives i subsidiades de la meseta. Per si fos poc, el robatori de competències autonòmiques que propugnen aquests partits ens acabaria d’escurar les butxaques. El vot en qüestió, per tant, a més d'emocional i primari ha de ser producte d'un gran descontent, perquè si fos per pur espanyolisme hauria anat a parar a PP o PSOE.

Els votants de Ciudadanos poden ser uns malalts d’odi contra la llengua pròpia de les Balears, fanàtics del borbó i consumidors de mitjans espanyols. Els de 'Vox’ a més a més poden ser masclistes, amants de les armes, violents i estar manipulats per les xarxes de la ultradreta. Però per arribar a treure 90.214 i 58.382 vots a les Balears fa falta, a més a més, una bona dosi d’emprenyadura. La pressió fiscal i la manca de serveis públics afecten directament la nostra qualitat de vida, i tal com Hitler va canalitzar contra els jueus i les democràcies europees la ràbia per la inflació i la pobresa, ‘Vox’ i Ciudadanos culpen de tots els mals els catalans i l’Estat de les autonomies. Al votant de ‘Vox’ que viu a les Balears, que és tan víctima com qualsevol de nosaltres de pagar imposts com a Suècia i rebre serveis públics tercermundistes, li han fet creure que «estos lo arreglaran porque al menos tienen cojones». Per un mecanisme semblant l’empobriment dels treballadors també s’ha reflectit en el vot a Podemos, que ens ven la moto d’una reforma impossible d’Espanya.

Ras i curt, els partits de país tenen més sentit que mai. Els efectes de l’espoli fiscal i el dèficit de finançament a la vida diària, que haurien de ser el seu cavall de batalla i senya d’identitat, han estat aprofitats per uns partits que no volen fer res al respecte o que fins i tot ens acabarien de capolar. Però l'espoli continuarà, el vot emprenyat no desapareixerà i la qüestió és jugar bé les cartes. Ens hem cansat de veure com els votants es mouen per uns principis elementals, intuïtius i emocionals, i que necessita una oferta clara i inequívoca a l’hora de decidir-se. Si a la marginació dins els mitjans estatals els nostres partits afegeixen divisions incomprensibles, o balls de sigles, el fracàs està assegurat. En canvi si uneixen esforços i promouen una marca electoral conjunta, amb l’antelació suficient per donar-se a conèixer a tot arreu (i no un parell de mesos abans de les eleccions, com va passar el 2007), il·lusionaran la gent i plantaran cara a la maquinària propagandística espanyolista. Perquè a diferència de les mentides i promeses impossibles dels partits espanyolistes, els nostres tenen l’avantatge de proclamar una veritat incontestable i clau de volta dels nostres problemes: Madrid ens roba. I l'única solució és fer-nos sentir i comandar a ca nostra.