Com que hi va haver algú que va escriure un comentari a l'anterior article, com si fos jo que l'hagués escrit, repetiré que no va ser originalment escrit meu, perquè jo no ho vaig viure. Va ser escrit per una persona que va viure l'1-O i que ha escrit exhaustivament una espècie d'horari contant el que passava i el que sentia. Jo no faig més que agafar fragments escrits d'aquesta persona, que ja vaig citar a l'article passat. Per tant, és una continuació a l'article anterior, que va acabar quan varen arribar la dona i els fills de l'autor de l'escrit i li varen caure les llàgrimes. He trobat tants de fragments interessants, que hauré d'acabar l'escrit le setmana vinent:

Els catalans que volen i poden, voten

“...Noto que els meus fills, a punt de fer els set i nou anys, senten que han vingut a fer una cosa molt important. Ells també volen votar. El futur, que llaurem amb l'arada del canvi sobre una terra que, aparentment és erma, però que aconseguim remoure amb la força de la gent, és seu i sé que si hi posem les llavors ara, quan es facin adults trobaran els arbres joves ferms, i els fruiters començaran a donar els seus primers fruits. Ens petonegem, però al gran la cara li canvia quan entreveuen el plor i el gest seriós. La meva dona m'envia al WC perquè faci respiracions profundes. Aconsegueixo no desmuntar-me del tot, però no m'ha desagradat que els meus fills em vegin trist, encara que fugaçment, més humà. Un pare amb emocions i sentiments. M'adapto, s'adapta, s'adapten. Lluitem per votar, entre talls de pàgines web. Contínuament els pirates informàtics de la Generalitat repliquen noves pàgines web en els anomenats 'miralls'...”

“...La cua és immensa, travessa el local fins a la porta. La cua de fletxa esprimatxada ara és una autoforma gruixuda pintada del color de la democràcia; la il·lusió i l'esperança persisteixen front a la viòlencia. Ja han votat Junqueras i Forcadell. Malgrat la repressió, això tira endavant.”

“Em menjo l'entrepà que m'ha portat la meva parella. Ho faig sense pressa però sense pausa. Tot i que tinc l'estómac encongit, el bolus d'entrepà fa un forat entre les parets estomacals, realment tinc gana, que es trobava mascarada per l'ansietat del moment. L'alegria dura poc. A partir d'ara, i el rellotge s'enfila cap a les dues del migdia, els que estem tot el dia a ca'n Mandri haurem de defensar els vots que ja la gran majoria hem dipositat a l'urna.”

La preocupació ara és l'urna i els vots que guarda

“...Que són aprop, diuen que són per Alella!- diu la meva parella que m'ha telefonat. Agafo la jaqueta i com un llamp em dirigeixo altre cop al casal, una ànima inquieta observa el meu àgil caminar i fins i tot crec que entreveu els batecs saltironejants del meu cor, que em surt per la boca. Corro. Arribo a l'entrada.'Ja has dinat?' Sí. Què ha passat? Sembla que vénen. Però no van venir. Les palpitacions no s'aturen tan fàcilment tot i la tranquil·litat relativa de pensar que potser no vindran, i em refermen al llindar de la porta verda metàl.lica de l'entrada del casal d'avis. Miro a través dels vidres, segueix havent-hi gent votant, i em comença a preocupar que si vénen ara s'emportaran la feinada feta durant el dia i perdrem tots aquests vots.”

“...Sabem que no podrem oferir gran resistència, però comencem a idear un pla per fer desaparèixer l'urna en cas que apareguin. Durant el dia he anat veient gent coneguda, al migdia tinc el plaer de compartir estones amb pares dels amics del meu nen gran, un d'ells és irlandès, mostra preocupació a través de les notícies internacionals, que revisa amb agilitat. Des d'altres països no creuen que això pugui estar passant al nostre. Revisant el facebook m'adono que hi haurà molts vídeos, moltes imatges, fotos, i el que més m'espanta són els ferits i que la cosa pugui anar a més. Però fins ara només tenim notícia d'una resistència ciutadana pacífica encomiable. Si sense posar-nos d'acord en tot tantes desenes de milers de persones defensant el referèndum tenim els mateixos sentiments i les mateixes ganes de passar la resta del dia, queda clar que el que estem fent no és un deliri,...”

“El meu destí a partir de llavors és situar-me a la porta, i cridar 'pinya' si entreveig que les forces de seguretat estatal arriben. Amb les persones que hem estat tot el dia ordim el pla: quan cantem pinya i es forma un flanc davant la porta, un altre home i jo hem de tancar la porta per dins amb candau i encastar una estructura metàlica amb cadires i taules dins, que hi ha al pati del casal a la porta per dins, amb l'objectiu de dificultar l'entrada de la policia nacional. L'urna podria sortir per la part de darrere per la porta d'emergències, i aniria a parar a casa d'una veïna, que ja està avisada. De sobte l'optimisme s'apodera de nosaltres, el simulacre ens demostra que entretenint la guàrdia civil si ve, en poc temps podrem aconseguir fer desaparèixer l'urna amb certa facilitat.”

(Continuarà i segurament acabarà la setmana que ve...)