El 13 de gener passat va tenir lloc a Barcelona un esdeveniment amb cert ressò mediàtica, el Gongreso Internacional: un mundo sin cáncer. Lo que tu médico no te está contando.
A la seva pàgina web apareixia:
En este congreso de asistencia gratuita, 3 médicos de prestigio americanos nos contaran lo que aquí nuestros oncólogos no pueden ni tan siquiera sugerir, sino quieren caer en desgracia dentro de la Sanidad Público-Privada que disfrutamos y padecemos a la vez. Han sido invitados también a participar: Suzanne Powell, Txumari Alfaro, Andreas Kalcker y Josep Pàmies. Un día para compartir y aprender sobre esta enfermedad que dicen desconocer sus causas. Es tiempo de saber la verdad, todos merecemos conocer la historia real y auténtica. La verdad sobre el cáncer que nadie te está contando.
Tant el títol com les línies abans citades eren molt explícits i clars. Els organitzadors no enganyaren a ningú. Els que hi assistiren, unes 700 persones segons la premsa, sabien perfectament per què hi anaven i què sentirien. Hi havia complicitat entre uns i altres. En una societat lliure tothom ha de tenir la possibilitat de publicar, divulgar, exposar idees, assistir a reunions i manifestacions... La llibertat d’expressió, organització, reunió i manifestació emparen totes aquelles activitats perquè són drets fonamentals. Tanmateix aquests drets no són absoluts , tots tenen límits. Sense entrar en profunditat en la discussió sobre els límits crec que molts estaríem d’acord que difondre mentides i injúries o divulgar i proposar mètodes i productes que poden afectar a la salut de les persones, van més enllà del que s’hauria de permetre. Ambdues coses es varen donar al Congreso.
En el Congreso es varen confrontar la medicina alternativa a la medicina convencional o tradicional en relació al càncer amb una missatge positiu a favor de la primera. És vera que no es va afirmar obertament i directa que les teràpies alternatives eren la solució al problema del càncer, no són beneits, però ho van fer indirectament, desacreditant clarament les teràpies tradicionals i els seus professionals. Si la medicina convencional no funciona o si els metges amaguen informació aleshores...
Per què un percentatge important de la població (segons dades de la FECYT de 2017, més de la meitat dels espanyols confien en l’homeopatia) es senten atrets per la medicina alternativa en comptes de la medicina convencional? Hi ha diversos tipus de motius. Podríem començar pel nom. El terme medicina confereix autoritat, seguretat i eficàcia als “professionals” i als seus mètodes i practiques que no tenen. La medicina alternativa, pot ser alternativa, però no medicina. El que coneixem com a medicina és una disciplina científica rigorosa, reglada, que segueix uns controls molt estrictes, fiable perquè està basada en resultats contrastables, en pràctiques eficaces i en evidències sòlides, exercida per professionals que reben una formació de qualitat. Tota activitat que no reuneixi aquests requisits és una altra cosa però no és medicina. El terme més apropiat seria pseudomedicina o pseudociència. Cap de les pràctiques i productes incorrectament qualificats de medicina alternativa, ni de lluny, passarien els mínims controls i avaluacions que sí ho fan els convencionals abans que siguin utilitzats
El fet que s’accepti el terme de medicina alternativa és ja una victòria per les persones que s’hi dediquen perquè dona credibilitat al que proposen la qual cosa i pot implicar riscos per la salut. En qualitat de què va intervenir Txumari Alfaro al Congreso? Què es pot dir d’una “experta” que proposa curar el càncer amb infusions de ginseng? El pitjor de tot és que hi ha metges que hi creuen! Segons dades d’un estudi realitzat per la Unió Europea, al 2012 hi havia 145.000 metges i prop d’un 30% de la població europea, un 31% a l’estat espanyol, que utilitzaven les tècniques de la medicina alternativa (Ernst i Fasce, 2017).
Per altra banda qualificar d’alternativa a una pràctica respecte a la tradicional o convencional li afegeix un plus de novetat, de jove, de trencament d’allò vell i caduc. És vera que la medicina tradicional presenta problemes importants. L’abús de la utilització d’antibiòtics n’és un, però aquest fet no justifica que es posi en dubte l’important paper que han tingut en la lluita contra les malalties infeccioses.
També hi ha altres motius. Les persones són mes fàcils de convèncer quan es simplifica un problema i se li dona una solució fàcil o intuïtiva. També pot ser pel simple fet que sigui popular, que sigui una pràctica molt antiga o que en algun país una pràctica sigui legal. És poden utilitzar problemes de la medicina tradicional com arguments al seu favor , com per exemple, que els medicaments produeixen efectes adversos o que hi ha interessos econòmics darrera la medicina tradicional. Tampoc podem descartar la desesperació davant la ineficàcia del tractament convencional.
Tot i reconèixer aquests problemes, és difícil entendre que a aquestes altures del segle XXI hi hagi persones que creguin en cures miraculoses, remeis espectaculars i en conspiracions de tot un col·lectiu per amagar la veritat. Hi ha molta feina per fer.
