En el debat de política general d’enguany al Parlament, l’equivalent en clau del nostre petit gran país al «debat sobre l’estat de la nació» al Congrés dels Diputats, els partits de l’oposició -i de la dreta-, PP, PI i C’s han mostrat les seves cartes, i més enllà de les oportunitats i l’enrenou que els serveix sovint el pacte d’esquerres en palangana perquè facin d’oposició, no les han aprofitades.

El PP ha tornat el més fidel seguidor del Pacte: els mateixos que fa només un parell d’anys atacaven l’educació i enviaven a més d’un milenar de docents a l’atur, ara s’apunten a la promesa dels més de 1.000 milions d’euros públics a l’educació; els mateixos que amenaçaven amb tancar hospitals públics i acomiadaven també treballadors i treballadores de la sanitat, ara volen arreglar les llistes d’espera i millorar la qualitat assistencial; els mateixos que negaven fins i tot l’existència de la pobresa i la precarietat, ara són els més ferms defensors de la renda social garantida i de les mesures contra la pobresa energètica... I així tot: el neoliberalisme se’l guarden per quan tornin governar, que esperem que sigui d’aquí a molts anys.

El PI, sense moure’s tampoc gaire del marc ideològic i programàtic del pacte, ha estat més hàbil en plantejar terminis per a determinades qüestions que tanmateix, farem (com ara la regulació del «tot inclòs» o el lloguer de cotxes), i ens demana fermesa en reivindicar davant Madrid tot allò que ens deuen, tot i que seria molt més coherent plantejar que fos directament el govern d’Espanya (i el PP, amb qui al cap i a la fi s’hi han de dur bé, si volen governar junts en el futur), qui donàs solució a qüestions com la connectivitat aèria entre illes i amb la península.

I llavors ens queda Ciudadanos, que apart de ser la crossa perquè el PP governi i ens segueixi maltractant, el còmplice necessari perquè ens tombassin la Llei del Règim Especial per a Balears i la Llei per prohibir les prospeccions petrolieres al Congrés dels Diputats, segueix amb la seva repugnant croada contra l’ «adoctrinament» als centres educatius, qüestionant la digníssima feina de milers de docents i de tota la comunitat educativa, tot aprofitant l’altra croada, la catalana, que els agradaria resoldre per la força i sense urnes, que és molt més el seu estil.

Segurament em deix molts matisos en aquesta radiografia, com el denominador comú del «populisme fiscal», d’exigir al Govern que baixi imposts, una postura tan electoralista com fàcil, tot i que la defensin els mateixos responsables de l’actual sistema de finançament, de la pujada de l’IVA al 21%, de les amnisties fiscals a les grans fortunes.

Mentre, el pacte es consolida en la seva sorollosa pluralitat (que no és més gran que la que hi pugui haver entre PP, PI i C’s), amb polítiques valentes que recuperen i guanyen drets i serveis públics desmantellats, mesures que ens permeten avançar en la transició econòmica i ecològica cap a un millor model de desenvolupament, i exigència de respecte al govern d’Espanya en l’interminable llistat de greuges cap a les nostres Illes i la nostra ciutadania.

Idò això: que de moment, no hi ha alternativa als Acords pel Canvi.