A finals de mes de juliol, es produïren dos incidents a Palma que han de servir de motiu per a la reflexió —descomptat l’episodi de la imposició de la llei de símbols que la mà dreta del batle de Calvià va instar a fer complir a la vila, durant la celebració de les festes de Sant Jaume, perquè d’aquest afer, digne també de provocar atenció, per ventura en parlarem un altre dia. Els dos incidents a què ens referim ara, són la protesta que el jovent de l’associació Arran va fer al moll vell i la identificació obligada, per part de la policia espanyola, de representants de l’entitat Ciutat per a qui l’habita, en el decurs d’una de les seves accions reivindicatives. Val a dir que aquestes dues organitzacions, o alguns dels integrants que en fan part, la passada legislatura varen tenir un paper rellevant perquè s’encararen a les polítiques del PP de Bauzá, Salom o Isern. Llavors, molts dels que ara han criticat aquestes dues associacions, o alguns dels seus integrants, callaven, inflats d’esperança.

Serviria de mostra, de la impostura actual, repassar superficialment les reivindicacions que feien aquest dos col·lectius, tot just ara fa quatre anys, pràcticament calcades a les de l’actualitat. Tanmateix les crítiques que han rebut ens serviran per fer un repàs, ben indicatiu, del panorama actual perquè ha resultat, l’agenda de cada dia ho certifica, que hi ha un inconformisme autoritzat i un altre que és veritablement comprometedor. Els insurrectes de veres, però, tenen un avantatge perquè ens permeten desvetllar-nos de la badoqueria. Sense crítica no seria possible revisar la pretensiosa hegemonia institucional, la vida corrent dels fets.  

Hem de recordar, perquè un temps ho dèiem, que els mallorquins conscients sempre han fet nosa; per això durant la passada legislatura del PP —la dreta encara comanda a Madrid simplement perquè el partit de Francina Armengol ho permet— els capitosts varen endurir, amb reformes legals, la repressió contra les protestes. Interpretacions legals restrictives promocionades per administracions i governs que no estan al servei de les persones. Pensam, per tant, que la criminalització d’entitats, com ara Arran o La ciutat per a qui l’habita, legitimen que, després, les administracions renovades, l’emprenguin contra la societat civil organitzada i independent.

Precisament va ser durant la passada legislatura que l’associació Jubilats per Mallorca, en el decurs d’una acció denominada «Camins contra mentides» va repartir, arreu de Mallorca, uns fulls que denunciaven, textualment, «...demanam a les entitats ciutadanes de cada localitat de Mallorca, de cada poble, de cada barri de Ciutat, que de manera immediata s’organitzin per donar suport a les persones o a les organitzacions afectades per la repressió policial i jurídica.» Afegia, el full dels retirats de la vida laboral, «Jubilats per Mallorca es compromet a denunciar aquesta cacera de bruixes que han començat amb l’objectiu d’intimidar la població que no es resigna davant l’espoli social que els governs de torn, la banca i les grans empreses capitalistes, promouen amb l’excusa de la crisi...» I encara més, «L’estratègia del poder és antiga; sobredimensionar la presumpta violència dels manifestants, és una estratègia eficaç per ocultar altres violències que estan en l’origen de les protestes ciutadanes. El valor dels fets es tergiversa i serveix de coartada per a tapar els propis excessos.»

El full denunciant hi afegia, «Davant les escasses perspectives de millora econòmica, la dreta començarà a construir un discurs que posarà el focus sobre la gent que paga les conseqüències de la crisi, que és la gent que protesta contra les mesures dels governs de torn.» Doncs bé, quan Jubilats per Mallorca predicava aquestes coses, tot era joia i aplaudiment. Ara pensam que és aquesta humiliant jerarquització del control i l’amonestació —amb les formes de l’alternança però amb l’objectiu comú de preservar els èxits del sistema institucional que abasta la política i totes les coses d’aquest ordre— allò que té la pretensió de domesticar la capacitat operativa de la contestació civil. El dia que aconseguiran que la moderació sigui oficial, sota el subterfugi que també denominen lleialtat institucional, ja hauran decantat, definitivament, la categoria de l’alternativa real.

Un polític racional el que hauria de fer és projectar reformes, solvents per al poble, i reivindicar permanentment; exigència que permetria escindir l’institucionalisme xorc. Accedir merament a les institucions, en comptes de descloure els seus secrets, representa inocular-ne els defectes i les conseqüències; una degradació de la intel·ligència, com si l’experiència no hagués de tenir més valor que el nominal. D’aquesta manera, correm el risc d’instal·lar-nos en el conformisme i en la necessitat de cercar, permanentment, la justificació; adaptar l’exigència a finalitats artificioses que, precisament per això, sempre ens aboquen a la frustració social, un càstig per a tothom que aspira a un projecte transformador d’allò que ja sembla l’inevitable ordre social establert, renunciar a adulterar la vida capitalista. Tanmateix és debades, el discurs unificador és incompatible amb els interessos de la gent que el sistema, inveterat i general, condemna a l’alienació.