Els fets de Barcelona de dijous passat ens han deixat a tots amb l’ai al cor. Tot acte de violència ens produeix un fàstic inevitable i, a l’hora, insuportable, perquè ens tenim per persones pacífiques i civilitzades. A més, no som robots i ens han educat en l’empatia davant el sofriment aliè, sigui quin sigui i vengui d’on vengui. Al manco, a la immensa majoria de nosaltres. El que passa, però, és que, aquesta vegada, el martell de la irracionalitat ha colpejat massa a prop i, a més de titulars més o manco distants, hem posat, també, noms propis, noms coneguts, a algunes de les víctimes o de les persones que passejaven aquell dia per la Rambla.

Durant els dies que han vingut a continuació, s’ha fet tota casta de renou mediàtic. Els mitjans de comunicació, els tertulians i els opinadors, han publicat les seves valoracions. Però un cop que tots hem manifestat, per totes les vies possibles, el nostre rebuig i la nostra condemna dels fets, el nostre sentit condol per les famílies i amics de les víctimes i la nostra solidaritat amb tots els qui n’han patit, i patiran en el futur, els danys col·laterals, cal donar pas a l’avaluació del que ha passat i de com s’ha reaccionat.

S’ha parlat de la relació entre la violència i la religió. D’altres, han volgut valorar quin ha estat el paper de les institucions i forces de seguretat públiques, les reaccions que s’hi han produït i la capacitat de gestió de la situació, en especial pel que fa a com s’ha actuat contra els criminals, com s’ha ajudat a les víctimes i com s’ha comunicat la informació al públic per part dels responsables de gestionar els esdeveniments.

Pel que fa al lligam entre la religió i certs actes de violència, no m’estaré de dir que, per definició, una creença religiosa és quelcom que va més enllà de la racionalitat. Dit amb altres paraules, una forma de no-coneixement, ni que sigui tan sols perquè utilitzar la paraula ignorància, avui, pot semblar inoportú. Les atrocitats comeses en nom de qualsevol Déu superen qualsevol qualificatiu. Sense anar més enfora, basta recordar que l’historiador alemany Karlheinz Deschner va començar una “Història criminal del Cristianisme” el 1986 i, vint-i-set anys després, n’havia escrit deu volums. Ningú no està lliure de culpa. Però una cosa és anhelar la independència de la humanitat davant qualsevol forma de creença mítica i una altra ben diferent és pretendre una falsa suposada superioritat d’una religió damunt una altra. Per tant, que ningú gosi a culpabilitzar l’islamisme. Fer-ho és, a més d’absolutament errat, d’una indecència intolerable.

Pel que fa a la gestió de les forces de seguretat i sanitàries, s’ha constatat sense cap mena de dubte que s’ha actuat amb seny i professionalitat. Catalunya disposa d’una policia i d’uns serveis sanitaris propis del més avançat dels estats.

Finalment, ens queda la valoració del les comunicacions. Com és natural, tothom vol saber què ha passat, amb veracitat i detall. Ningú no qüestiona el dret a la informació de tota la ciutadania. Les Institucions públiques i els mitjans de comunicació, públics i privats, tenen l’obligació i el compromís moral de posar aquesta informació a l’abast de tothom sense que es pugui sospitar cap mena de dobles intencions.

Parlant de dobles intencions, qualsevol instrumentalització política d’un fet tan tràgic com pugui ser un atemptat o, per extensió, qualsevol situació on hi ha, pel mig, la vida d’un ésser humà, és absolutament condemnable. Cap partit polític i cap Institució hauria de voler treure cap tipus de rèdit a costa del dolor de cap persona. Aquesta és una línia vermella de tot estat de dret, que mai no s’ha de traspassar.

Malgrat això, l’Estat espanyol i els mitjans de comunicació que li són fidels l’han traspassada sense cap escrúpol. Les xarxes socials se n’han fet ressò de forma implacable. Des de l’inefable Ministre de l’Interior espanyol Juan Ignacio Zoido fins a periòdics com El País han jugat a enganar la ciutadania de la mateixa manera que ho van voler fer Aznar, Rajoy i Acebes quan l’atemptat d’Atocha: han mentit de manera descarada i han volgut establir connexions vergonyants entre un acte criminal i un procés d’afirmació nacional que tindrà molts defectes però que s’està mostrant com absolutament democràtic i respectuós.

Per contra, les institucions de la Generalitat han demostrat que són capaces de gestionar un esdeveniment tan complicat com el que hem viscut aquesta setmana amb molta més eficàcia que qualsevol anàloga de l’estat espanyol. Mossos d’esquadra, serveis sanitaris, bombers, els gabinets de comunicació i les diferents Administracions Públiques han mostrat davant el món un nivell de professionalitat com poques vegades hem percebut quan són els espanyols els responsables. Catalunya ha actuat, de fet, com un estat independent.

Espanya, en canvi, ha actuat com una banda de corsaris a l’espera d’aconseguir un botí immerescut amb el mínim esforç. Ja s’ho faran. Són especialistes a repetir els errors. El 2004, en tres dies, van dinamitar una majoria absoluta que ningú no posava en dubte a les Eleccions Generals. Queden menys de dos mesos per a la fita del primer d’octubre. Si mentides és l’única cosa que tenen per a oferir als set milions de ciutadans que, com diuen, encara són oficialment espanyols, no els haurà de sorprendre quin pugui ser el resultat.