Fa ben be vuit anys, com a responsable de l'Oficina de Drets Lingüístics, vaig entrevistar-me amb el director de l'IB-Salut per parlar de la necessitat que el personal sanitari tengui uns mínims de coneixement de la llengua que parlen la majoria de pacients, o sigui, el català.
Em va explicar que faltaven metges i que cali contractar-ne de fora, concretament de països de l'Est d'Europa, i que, per tant, no se'ls podia demanar que entenguessin la llengua pròpia de les Balears.
Després d'una bona estona de parlar, vaig fer un comentari de l'estil de «la veritat és que no se molt bé com es pot atendre un pacient a les Balears sense entendre ni català, ni castellà...» Aleshores la cara del meu interlocutor va canviar, com si acabàs de veure un marcià entrant per la porta i amb ulls com plats i to alarmat em va dir, «home! Castellà sí que en saben! Com vols que no en sàpiguen!»
He recordat el fet en sentir l'argument de Bauzá, poques hores abans que els seus companys de partit el llançassin a la paperera de la història, dient que «el català ha de deixar de ser un requisit perquè no vull perdre els millors professionals». Quan diu «els millors professionals, pensa en un madrileny engominat com ell, o en un xinès o en un rus (homes, això sí), però parlant en castellà. Encara que sigui aquell castellà que els posen a les pel·lícules als xinesos, o a als russos.
