La jaia Xaloc I...

La rondalla no acaba aquí. La moralitat no hauria estat completa. Na Xaloc, quan se'n va témer de la feta, incrèdula,  volgué saber la fórmula que havia fer servir sa germana. Aquesta li digué que havia estat un fuster de vora palau que, amb l'ajut de la plana, havia obrat aital meravella. Podeu comptar que na Xaloc prengué hora per llego  per anar a aplicar-se tal remei. El resultat ja el deveu imaginar. El fuster a força de ser pregat agafà la plana més grossa que tenia i li endossà unes quantes passades fins que li va fer retre l'ànima al Creador. Coses de les rondalles.

És molt sabut el tòpic que diu que la realitat sempre supera la ficció. Si hi havia una Bigalot dins el món de la política aquest tenia cara de Mariano Rajoy. Però, no per intervenció de cap fada, sinó per una miraculosa il·lusió òptica ha passat de ser un indesitjat a ser la cobejança del desig. Si abans n'Iceta trobava que no era no i que mai no es colgaria amb el PP – talment el rei pegà coça a la jaia- ara el troba de faccions agradoses. Conjuntament amb n'Arrimadas han celebrat el canvi d'actitud del govern central.  I això sense la intervenció de cap fada ni fet estranyament sobrenatural. És veu de deu ser la lluna. O alguna cosa més senzilla però alhora inextricable. Perquè si fa no fa per les mateixes saons la nostra Xaloc autòctona – disculpau però ha estat una coincidència fònica no desitjada-  na Xelo, la presidenta del Parlament, també ha passat de deprimir-se una cosa de no dir en sentir anomenar el PP a intentar maniobres de matalàs i alcova amb la dreta antany rància i corrupta. No només en el plenari ha consentit que el PP, sortint-se del guió, repartís estopa  -de la demagògica, però estopa al cap i a la fi-  vers n'Armengol i en Jarabo sinó que llavors no ha tengut el més mínim pudor de sortir de bracet amb el cap del PP local, Miquel Vidal, i compartir taula parada i conversa – coneixent el personatge és l'únic guió possible- verinosa.

I és que si hi ha un judici compartit de bona part de la gent que la coneix – parl de na Xelo- és que val més tenir-la d'amiga que d'enemiga. Tot val en les seves esperpèntiques potadetes i en les seves poc estètiques esperonejades. Potser es pensava, com na Xaloc, que la plana de Podemos li faria mudar – per a bé- la pell i les essències. El resultat ha estat, gairebé idèntic que el de la jaia de la rondalla. Una mort tan esperpèntica com llastimosa. Política, s'entén, la defunció. Esperem que sense gaires conseqüències. Polítiques, que d'això parlam.