algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
15°

Una llengua minusvàlida

Aquests reportatges que edita IB3 cada vegada que connecta amb Eivissa, fan mala impressió. No sabem si és una errada incessant en la selecció dels protagonistes o si és cert que la vida allí pateix un denou social i lingüístic de mal aspecte. La població que surt a les imatges, ben sovint, i que també podem escoltar, sembla afectada i pobra; descomptats els polítics, ja s’entén. La llengua que parlen sempre és la castellana o un català que podríem definir com a molt específic, potser que excessivament i tot. No crec que sigui cap impressió personal. Si ho és, vostès ja em perdonaran.

Si la realitat social no és aquesta que transmeten les imatges —ho torn a dir, potser vaig errat—, tal volta convendria que els responsables d’IB3 canviïn un poc la selecció de les emissions, per allò de la no conveniència de destacar els aspectes negatius de la llengua, no fos cosa que provoquem més desànim del que ens cal. Si, en canvi, la realitat és la que transmeten les imatges, no sé si aniria bé que els serveis socials públics i el departament de normalització lingüística hi destinin inversió extra. Per exemple; hi ha cap pla de normalització lingüística específic per a la regió? La llengua catalana, quins problemes delimitats té a Eivissa? S’ha constatat com queda afectada la llengua catalana a causa de la vida social d’aquesta zona? O és que ja no ens cal actualitzar les conclusions dels estudis sociolingüístics?.

Certament la impressió que transmeten les imatges que ens arriben és que el castellà hi deu avançar a marxes forçades. No ens hauria de sorprendre, la desigualtat legal que pateixen les llengües de l’Estat té aquesta missió; el castellà sobirà indiscutible. Era qüestió de temps. La conjuntura política i legal actual fa que l’estatut del català sigui subordinat, per a ús de voluntaris, una llengua minsa, com de per anar per casa.

Aquesta impressió eivissenca —no voldria que fos producte d’una mala suggestió— m’ha fet tornar a pensar que vivim en una situació de permanent inferioritat de condicions, com si les nostres facultats haguessin d’estar limitades per malaltia congènita, com les de les persones discapacitades. Com que l’adversitat és monolítica —monolingüe— i els nostres recursos són pobres, la capacitat de maniobra que tenim —el repertori d’idees que hem provat—, el sentiment que vivim és el de la impotència, el de la limitació radical de la nostra vida ordinària, envers la dels monolingües castellans amb tots els drets possibles adquirits. Som inferiors perquè ho decreta la llei i s’ha acabat el bròquil.

Arribats a tal extrem, no sé si convendria mirar de canviar les regles del joc, vist que la cosa ja no dóna més de si. Després de quaranta anys de conflicte lingüístic —si no n’hi ha de més explícits és perquè finalment i sempre seguit qui més qui manco consent a girar la llengua, no ens enganyem— nosaltres se suposa que som l’exemple de convivència, a expenses sempre de ser humiliats. Vol dir que no estau cansades i cansats de viure tot sovint amb la sensació que la llengua catalana no és més que una dificultat afegida a les vostres vides? Una llengua permanentment en estat d’inseguretat, degradada —que molesta bona part del proïsme més que cap altra cosa—, no pot fer més que fatigar. Molestam i no sé si ja podríem afirmar que fem excessiva nosa, segons algunes notícies fresques que ens arriben.  

Tenim un Estatut que desequilibra drets i deures —tal com passa amb la llei de les criatures que han de creure, fort i no et moguis, perquè no tenen coneixement— i no el podem canviar perquè mai no hi ha consens, i entretant el temps passa com les coses que passen debades. O potser no, perquè de vegades sembla que hi hagués un retrocés en els plantejaments polítics. Potser que sigui a causa de la fatiga que provoquen les regles del joc que mai no ens atrevim a canviar. Sincerament, tot això de les parelles lingüístiques, dels tallers per a la resolució de conflictes, sempre per mor de la nostra llengua, dels ninots que surten als pòsters institucionals que ens recomanen que no ens hem de mossegar la llengua...Tot això dels cursos de català per adults nouvinguts, vol dir que a hores d’ara ja no és una mica humiliant? Però si l’actitud dels polítics espanyols és la de tota la vida, hostil amb la llengua catalana!.

De què es tracta, si resulta que els partits estatals encara ara no ens permeten parlar en català ni al Congreso ni a Europa? De canviar el reglament de la partida. Crec que la solució ja no podrà ser la de posar pegats a la immediatesa, però també crec que som lluny de plantejar seriosament reformes estructurals o canvis a l’estatut polític actual, absolutament depenent de Madrid. Encara pitjor, es comença a percebre esgotament, com si la consideració social i política de llengua hagués de mudar, per a la conveniència d’alguns; com si la llengua catalana fos una nosa, més que cap altra cosa; una dificultat afegida de cara a la resolució, és un suposar, d’altres causes pendents, de més profit electoral.  

Tornant a IB3, no vull dir que la televisió pública transmeti una impressió negativa sobre el català; no hi ha proves concloents. Ara, tampoc no crec que les emissions ni els programes actuals afavoreixen l’auge d’una consideració social adequada cap a la llengua catalana. Deixar un poc de banda la llengua catalana per atendre, és una presumpció, altres facetes de la vida? No crec que una llengua petita i amb poques defenses s’ho pugui permetre. Qui no posa messions fortes, no planteja l’envit amb credibilitat, seriosament. Ni propaga la convicció que el català ha de ser un llengua necessària. És per aquest motiu que molta gent expressa fatiga, cansada de comprovar que el català no abandona mai, esdevengui una conjuntura política o una altra de diferent, la condició de llengua subordinada, sempre depenent del voluntarisme, a expenses d’una consideració social que pareix més caritativa que digna de cap altra atenció, una llengua sempre seguit tutelada, impròpia de persones independents.      

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí, fa mes de 7 anys

I a darrera això de "Sou 4 replegats" sembla que hi ha quatre ignorants que no tenen idea del què és cultura,i que com a bons ignorants no volen sortir de la seva ignorància.Què hi farem!

Valoració:4menosmas
Per Pa de pastera, fa mes de 7 anys

Massa raó tens, Jaume. És així. Ho estan aconseguint. Envien el català a les clavegueres.

Valoració:18menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente