Aquesta setmana passada ha tancat les portes, de manera definitiva, el Bar Sastre de Pina. Un lloc on hi he passat moltes hores i on he viscut moments molt especials durant els darrers setze anys. Tot un símbol d’una forma de vida que cada cop és més infreqüent.

Corria l’any 1999. Dos llonguets, com érem la meva parella i jo, anàvem cercant una casa per mudar-nos. Havia nascut el nostre fill i ens feia il·lusió criar-lo i veure’l créixer en un entorn no urbà. Van ser mesos de cercar per molts pobles i llogarets, partint de la premissa aristotèlica que es necessita tot un poble per educar una criatura. Volíem fugir de la ciutat, però sabíem igualment que una casa aïllada al mig del camp tampoc no seria una opció. De sobte, aparegué una oferta a un lloc que gairebé no surt als mapes, un llogaret del qual havia sentit a parlar però on, ho he de reconèixer, mai no hi havia estat abans.

Agafàrem carretera i ens plantarem a Pina. Hi trobàrem quatre carrers mal comptats i una plaça amb una església i dos cafès. A l’atzar, vàrem entrar en un d’ells i ens trobàrem amb quatre taules i un home de mitjana edat al darrere de la barra. L’amo del bar ens va voler explicar, amb pèls i senyals, que Pina no tenia cap interès, que no era un lloc per viure, que no hi havia cap tipus de servei, ni farmàcia, ni botigues, ni locals d’entreteniment; res que pogués ser valorat segons els criteris de la vida moderna. En definitiva, que no ens ho recomanava de cap de les maneres.

Contràriament a les intencions d’aquell bon home, allò ens va fer decidir i dues setmanes després signàvem el contracte de compra. Al cap i a la fi, intentar protegir els seus paradisos particulars és el que faria qualsevol mallorquí assenyat. De llavors ençà, la conversa amb en Pedro de Can Sastre ha fet part de la meva llista de petits plaers quotidians.

Se’ns fa molt complicat imaginar les horabaixes del dissabte amb Can Sastre tancat. Perquè tothom que hi hagi estat mai sap que Can Sastre no ha estat només un bar. Ha estat la concreció d’aquest principi fonamental que mencionava a l’inici d’aquest escrit atípic: que cal tot un poble per educar una persona. Can Sastre ha estat l’ànima d’aquell llogaret: allà s’hi han guardat les claus de l’església amb la mateixa cura que les de la pista de tennis. Allà naixé el COF i el Club de futbol. Allà s’hi han gestat any rere any les festes dels Sants Metges Cosme i Damià; els sopars a la fresca, amb el corresponent espectacle de ‘playback’ obert a la participació de tothom; l’organització del lliurament dels regals dels Reis als infants – i no tan infants; els debats més apassionats sobre el darrer esdeveniment i, per descomptat, allà hem compartit totes les alegries que ens ha donat el Barça en les seves fites més transcendents.

Però tot s’acaba en aquesta vida i na Maria Sastre, que és qui mana a la casa, ha decidit girar clau després de dècades de servei a la gent. I tots els qui estimam Pina ho ploram com una pèrdua personal perquè, qui més qui manco, ja siguin pineros de soca-rel o ciutadans empeltats com jo, hem contemplat any rere any com els nostres fills entraven a Can Sastre per demanar una pilota i, de passada, agafar una llepolia. Fins que, de sobte, arriba un dia en què aquell fill et sorprèn demanant una canya de cervesa i saps que la feina està feta. Això sí, amb l’ajuda indescriptible de tota la gent que ens ensenya que, als pobles petits, la gent es saluda quan es creua pel carrer.

Ara que el meu fill és major d’edat, estic segur que vàrem prendre la decisió correcta: créixer, educar-se i convertir-se en un ésser humà adult i responsable és una odissea que es viu d’una manera molt especial a llocs com Pina, on persones com la família Bibiloni Sastre fan realitat aquesta màgia cada cop més improbable que és, en ple segle XXI, educar una persona. Per com, potser sense saber-ho, ens heu ajudat, i per algunes altres coses que romandran com un secret de confessió entre vosaltres i jo, vos prec, Pedro Bibiloni, Maria Sastre, Xisco, Cati i Antònia Maria Bibiloni Sastre, que accepteu aquest petit homenatge particular. Sempre estaré en deute amb vosaltres.