Un devessall de notícies amb motiu de la crisi del socialisme espanyol, però la més immoderada per a mi ha estat la declaració que per a les televisions va fer la presidenta del PSOE, Micaela Navarro. Aquesta dona va arribar a dir que els militants del partit no poden votar segons quins apartats perquè no disposen de la informació que tenen els dirigents. Aquest despropòsit, exposició descarada, sense manies i de grau suprem, va ser ratificada, dies després, per l’actual dirigent de la gestora del partit, Javier Fernàndez. El nou cap va dir el mateix en versió més fina i amb el posat d’afectació que el caracteritza aquests dies. Solemne, tal com pertoca ara representar el lligat que duen entre mans, va afirmar que creu en el legat democràtic de la representació. O sigui, els militants no cal que votin.

Fernández és un home que pareix vell perquè utilitza expressions velles. Xerra com qui ja ha desistit de tenir interlocutors, com aquell que ha deixat anar les coses i es desentén del poder que tenen els fanàtics, derrotat i sense coratge. També fan la impressió, ell i Navarro, de creure que els militants del seu partit són, encara, civils proveïts de certs recursos a qui no s’ha de perdre de vista, no fos cosa que malbaratassin el negoci. Està clar, els del sistema de les oligarquies perseveren, a veure si a costa d’aprimar les oportunitats de votar, arriben a fer la democràcia més imprecisa. Talment el Marroc, amb un 73% d’abstenció.

Tot això que diuen que representen els barons territorials del partit no és més que una altra nefasta conseqüència del llegat que va deixar Felipe González, pierrot que segurament passarà a la història com el responsable d’haver fet malbé la transmissió que havia deixat el fundador del PSOE, Pablo Iglesias. El show que han organitzat aquests darrers dies, els jerarques actuals del partit, m’ha fet rememorar allò que va passar i especular sobre allò que hagués pogut ser, si avui al capdavant del socialisme hi hagués personalitats del nivell que tenia Josep Pallach i Carolà, traspassat precipitadament l’any 1977.

Està ben clar que l’auge de la societat civil catalana, organitzada ara a l’entorn de l’aspiració independentista, se’n fa càrrec de la situació actual; també és per aquesta nova força que el PSC ha esdevingut un partit de calcomania. L’independentisme ha posat en evidència un catalanisme que era de decoració, homologable a la resta de partits, mers aspirants a conduir les autonomies. El mal aspecte que ha lluït el PSOE de Felipe i els barons –i encara ara!- també ha precipitat coll avall el projecte que havien previst per a Catalunya. Ara fins i tot els derivats de Pasqual Maragall en fugen com qui fuig de la pesta sarnuda.

Si la planificació socialista de Josep Pallach no s’hagués tudat, sobretot a causa de les ingerències de Felipe González, els socialistes catalans segurament no haguessin perdut quaranta anys. Pallach va morir a causa d’un infart dia 11 de gener de 1977, just poc després del Congrés en què es va decidir quin projecte de partit havia d’arrelar a Catalunya, el seu o el de González.

El llegat polític de Pallach no s’ha de decantar de la seva trajectòria com a militant. Exponent principal d’un catalanisme reformista, ja reivindicava un Estat federal de veres, amb poders constituents per a Catalunya, a finals dels anys seixanta. Segons algunes cròniques publicades, de ben jove es va afiliar al Bloc Obrer Camperol. L’any 1936 s’afilià al Partit Obrer d’Unificació Marxista, del qual va ser dirigent juvenil. Esclatà la guerra civil i l’any 1938 participà a primera línia de foc. En acabar la guerra s’exilià a França, on hi va viure trenta anys.

Va ser durant aquest anys d’exili que impulsà el Moviment Socialista de Catalunya, liderat després per Joan Reventós. Sorgiren discrepàncies, fins que Pallach funda l’any 1974 el Reagrupament Democràtic Socialista. Aviat divergeixen les dues faccions; el Congrés Socialista de Catalunya, de Reventós, que aviat desembocà en el PSC (Congrés), i per l’altre costat Pallach lidera el PSC-Reagrupament. Va ser el moment, decisiu per a la recent història del socialisme català, en què morí Pallach. Orfe la seva agrupació d’un líder tan carismàtic, el PSC (Congrés), liderat per Reventós, decideix unir-se al PSOE, fusió que es consolida l’any 1977 amb la constitució reglamentària del PSC.

Felipe González i Jordi Pujol esdevenen protagonistes, perquè el català tampoc no era beneit. La mort de Pallach, massa aviat, provoca gran desconcert entre els seus partidaris perquè el dirigent –la conjuntura d’aquell moment era de gran convulsió i dinàmica- tenia una personalitat que destacava. L’ocasió no va ser desaprofitada per ningú, ni pels autonomistes ni pels nacionalistes espanyols. Tothom tenia ben assumit el projecte denominat «transició democràtica». CDC i els liberals de Trias Fargas capten la gent més catalanista del partit de Pallach; altres es varen retirar de la primera línia i el PSOE va fer la resta.

I quin hagués estat el futur del PSIB si el projecte de Pallach no s’hagués tudat? La pregunta no la podrem contestar mai, com a molt especular. No ho paga. Potser però que ben aviat les illenques i els illencs tendran una segona oportunitat perquè, tal volta, hauran de triar entre el projecte de Núria Parlón o el de Susana Díaz.