Malgrat es parla amb freqüencia d'exclusió social, la qüestió de la discapacitat sol estar poc present en el debat públic. Es encara avui com un tabú, una realitat que roman amagada, invisible. Realment paradoxal ja que aquesta realitat afecta a uns 80 milions d'europeus i europees. Una més que considerable minoria. També és un motiu freqüent de discriminació: l'any 2008, cinc anys desprès que es celebrés l'Any Europeu de les Persones amb Discapacitat, la Comissió Europea va presentar els resultats de l'Eurobaròmetre especial sobre discriminació, on la discapacitat apareixia com a tercera causa més freqüent de discriminació, després de l'origen étnic i l'orientació sexual. El 2013, a l'estat espanyol es va presentar un estudi on s'indicava que el 63,4% de les persones amb discapacitat, no tenien feina, ni en cercaven. Segurament, avui les xifres serien molt semblants, representant una taxa d'atur tres vegades superior a la mitjana (igualment molt alta) de la població.
Les persones amb discapacitat, més enllà de la fredor i contundència de les xifres, s'han d'enfrontar a una doble dificultat: la que comporta les seves limitacions físiques, siguin quines siguin aquestes i la derivada de com queden representades aquestes limitacions a escala social. Aquesta percepció condiciona fortament, ja que tot depenent de l'etiqueta que la societat assigni a la persona en qüestió, aquesta tendrà més o menys opcions que la seva vida quotidiana, pugui apropar-se, o no, al que entenem com a vida normal. La primera dificultat, a una societat realment avançada, no hauria d'esser un obstacle ja que, llevat d'algunes discapacitats molt concretes, en la majoria de casos, si es proporcionen els recursos i adaptacions necessàries, comptant també amb una mentalitat socialment inclusiva que comporti escasses barreres socials, aquest col·lectiu pot desenvolupar plenament tots els aspectes de la seva vida, també en el camp laboral on per cert, quan alguna empresa es decideix a contractar algú amb aquesta circumstància sovint es valora molt positivament el rendiment i la motivació aportada pel treballador/a.
La discriminació d'aquest col·lectiu, que per les seves característiques no és en absolut homogeni (cada discapacitat té darrera seu una història i unes conseqüencies diferents) està plenament lligada a altres discriminacions que pateixen altres col·lectius. Cal per tant que comenci a ser tengut en compte, no només quan es lluita contra qualsevol discriminació, sinó pel que potencialment podria aportar cap a la construcció d'una societat més igualitaria, empàtica i en definitiva, més humana. I d'aquesta societat més habitable se'n beneficiaria, sens dubte, una immensa majoria. Així succeeix quan s'atén a les lògiques necessitats dels grups més vulnerables. Alguns estats de la Unió Europea, representen en aquest sentit un exemple envejable, tot mostrant-nos un possible camí a seguir.
Hola Jaume,
Gracies per llegir l'article i pel teu comentari tan llarg. Estic d'acord que un discapacitat sever, en la nostra societat, ho te molt malament...Sobre el tema del treball, si be com dius la integració no es nomes a traves de la feina si que es una qüestio importantissima i pendent pel col.lectiu, atenent a les esgarrifoses dades d'atur. Tenir feina o no tenir-ne com sabem, determina un caramull de coses.
La reflexió que fas sobre el sexe me pareix encertada ja que sovint es presenta aquest grup social com "asexual" i com be dius, no te cap sentit. Tandem Team es una associació que va neixer fa uns anys a Barcelona i entre altres camps, treballa per afavorir el que la gent amb alguna discapacitat pugui tenir sexe amb altres persones. Anar superant barreres en definitiva...
L'article de demà tornarà a tractar sobre la qüestió.
Salutacions!