Corria l'any 1992, de broma en broma, gairebé un quart de segle. Faltaven poques setmanes perquè comencessin els Jocs Olímpics de Barcelona. Un company de la Crida a la Solidaritat, en Ricard, i un servidor ens varem 'colar' a una conferència sobre dret i esport que se celebrava al col·legi d'Advocats de Barcelona i que inaugurava Juan Antonio Samaranch, un antic falangista que aleshores era president d'una de les organitzacions més corruptes del Món: el Comitè Olímpic Internacional.

Quan Samaranch va començar el seu discurs, ens varem aixecar, varem desplegar una pancarta a favor del reconeixement del Comitè Olímpic de Catalunya i varem llegir un manifest. En haver acabat, uns mossos d'esquadra, cordialment, ens varen detenir i identificar.

En acabar la conferència, Samaranch va declarar «tenen raó els que demanen una major presència dels símbols catalans als Jocs» i es va comprometre a reconèixer el COC «el dia després» de que acabassin els Jocs de Barcelona.

Un quart de segle i moltes batalletes després, el COC segueix sense reconeixement internacional a causa del boicot sistemàtic que ha exercit l'Estat espanyol que ha usat, fins i tot, la guerra bruta per evitar-ho.

Aquesta és una de les moltes raons que expliquen que avui, al Principat, hi hagi una àmplia majoria social favorable a la independència.