El nacionalisme espanyol més dur va respirar tranquil, en comprovar que els partits frontissa ja no eren els “nacionalistes” de CIU o del PNB, sinó Podem i Ciutadans. Els mitjans de comunicació més jacobins no cabien dins les costures: Espanya ja no quedava a mercè dels “nacionalistes”, sinó que el futur de l’estat es couria entre partits espanyols. Tot semblava, atenent a aquests creadors d’opinió, més endreçat, més polit i més tranquil. Però, a hores d’ara, tots plegats ja han rebut un bon bany de realitat. Ara que els catalanistes i els basquistes ja no són la frontissa política el regne d’Espanya ha esdevingut ingovernable. Algú podria pensar que es tracta d’una paradoxa, però qui ho pensàs demostraria no entendre ni gota aquest negoci anomenat Espanya.
La diferència entre les forces polítiques hegemòniques del catalanisme o del basquisme i les emergents forces polítiques espanyoles (que, en això, s’assemblen bastant a les dues amb més tradició) és que els primers estan avesats a negociar, a buscar sortides impensades per a situacions difícils, a mariscar-se-les i buscar-se la vida, mentre que els segons tot això encara no ho han après (certament, perquè fins ara no ho havien necessitat). Record un símil del lehendakari Ibarretxe en què deia que les negociacions del PNB amb el PP o amb el PSOE eren com un combat de boxa entre un pes ploma i un pes pesat. El pes ploma no pot anar a l’enfrontament directe, sinó que ha de tenir moltíssima cintura, si vol que al final la cosa quedi mínimament equilibrada. I, encara, hi intuesc una altra diferència: mentre els primers s’han mostrat de fiar (i quan han negociat i acceptat una cosa l’han complerta), els segons encara ho han de demostrar. Recordem, si no, les maniobres de la passada (i avortada) legislatura per part de Podem, que, al cap i a la fi, varen impedir la conformació d’un govern d’esquerres. O la matusseria del PSOE pactant amb Ciutadans en comptes d’intentar tancar un govern d’espectre més ampli.
L’efímera legislatura passada en Rajoy se’n va sortir tot seguint la seua estratègia tradicional: no fer res. Ho va jugar tot al fet que la resta no es posarien d’acord. I la va encertar. Aquesta segona legislatura potencialment efímera està seguint exactament la mateixa estratègia. Certament, hi ha més pressió. Resulta del tot plausible que molts votants el facin responsable, com a líder del partit que té més vots i més escons, d’aconseguir acords per formar govern. Però a mi no em fa la impressió que estigui fent cap esforç per aconseguir-ho.
He de dir que entenc la manera de Rajoy de jugar aquesta partida. Mentrestant, la resta de líders polítics intenten diluir la seua responsabilitat, com si no sabessin que la gent els en farà copartícips, si s’arriben a convocar unes terceres eleccions seguides. Perquè tots ells podrien propiciar la formació d’un govern en minoria, ni que fos, però no s’hi afanyen gaire. Des de Ciutadans fan el que poden: dir que facilitaran el govern en minoria si algú s’hi afegeix. Però els socialistes estan bastant lligats de peus i mans, perquè sempre s’han batut durament contra el PP i ara difícilment podrien fer empassar als seus votants cap tipus de pacte amb aquesta formació política. Espanya no és Alemanya, no fa falta dir-ho. I els de Podem es creuen que, passi el que passi, a ells els anirà bé, perquè estaran a l’oposició, sense cap tipus de responsabilitat política, criticant els que manin i vivint còmodament. S’haurà de veure si els votants també ho entenen d’aquesta manera.
Entre tots estan demostrant una manca de talla política brutal. Els que són incapaços d’arribar a cap tipus d’acord es passen el dia donant-nos lliçons televisives. Quina vergonya! En aquesta situació, l’única formació política de les quatre més significatives de l’Estat que no queda en una posició completament delicada és el PP. Qui dia passa any empeny. I, de moment, en Rajoy ja porta un munt de mesos al capdavant d’un govern en funcions. Que, com s’ha demostrat a d’altres llocs del món, pot continuar-hi mig any més sense cap problema. La meua impressió és que, amb la seua inactivitat, és precisament això el que busca. Esperant que la gent se’n cansi i li regali una majoria absoluta, que, tanmateix, no s’haurà guanyat per enlloc.
3 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Un article acurat i descriptiu, com és habitual de l'autor, pot ser massa pel cas tractat, donada la trascendència en el nostre procés constituent, que és el rerefons que realment estic segur que interessa. La Constitució d'Espanya no està preparada per la situació actual, amb un candidat a president incapaç d'assumir la situació, amb covardia, pusil·lanimitat i falta d'amor propi que supera la profusa i admirable ficció sobre l'esperpent. Perquè situacions de minoria parlamentària ja n'hi ha hagudes, aquí, allà i a tots els països democràtics, i n'haurà, és part del joc polític; el que és realment nou és que aflori fins la cúspide la podridura d'un partit corrupte de socarrell, per molt suport mediàtic i financer que tingui, per molts de periodistes que es neguin a saber sumar, per omissions escandaloses en un país de premsa suposadament lliure, no sembla veritat que haguem d'estar tots pendents del que no sap veure la situació en que l'han posat els ciutadans. Ja hi ha nirvis, el constitucional sense saber si és oportú o no, falsedats sobre què farà la UE, no saben els oligopolis què més fer ja... Pot ser hauríem de considerar que tenen al capdavant un inepte molt major del que ja sabien. Pot ser encara tenen més cartes amagades a la màniga, aviat ho sabrem. Tot i que la situació actual no té un límit temporal definit, està per veure fins quan jugarà l'autoproclamat guanyador de les eleccions amb tots noltros. El límit ja es va superar en les primeres eleccions i el camí sembla que apunta a algun aconteixement inesperat, il·luminació internacional o acabar amb la paciència del poder real, per determinar on ens trobam realment. Mentre toca esperar, no desesperem. A veure quan i quina caricatura de programa és capaç de llegir el gran capità d'Espanya, que no crec que es mereixi la presència de cap representant català, per respecte als seus votant, tot i que sembli paradoxal, no ho és en absolut: anem a configurar un govern progressista, d'esquerres i capaç d'avançar cap a una constitució que reflecteixi la realitat plutinacional, plurilingüística i social que la inmensa majoria volem i ens mereixem. Dins o fora. Si no allà, almenys aquí.
Només hi ha una solució PP més PSOE. Tant el PP i el PSOE ja no podran obtenir majories mentre Catalunya estigui dins l'estat castellà. També la premsa o els media de comunicacions no col·laboren a divulgar que la única forma de govern ès una coalició PP i PSOE.
I si no hi ha manera de posar-se d'acord per a nomenar president i membres del govern, perquè no es forma un govern de coalició format proporcionalment per TOTS els partits que han participat en les eleccions, fins i tot els més petits? I que aquests elegeixin el president, i si no surt a la primera, tornin a votar, una i altra vegada, les que facin falta, i mentres tant, com passa amb el conclave per a l'elecció d'un papa, que no sortissin per res de la sala on estassin confinats. I si volguessin que fecin més via, que no els donassin res de menjar fins que hagués finalitzat l'elecció.