Era un capvespre calorós d’un juliol d’ara fa vint anys. Na Llucia, en Carles i jo, carregats de llibres, caminàrem pel passeig Marítim de Palma fins arribar al nostre objectiu. Era un edifici alt i estret. A la badia de Palma. Pujàrem al pis que cercàvem i férem sonar el timbre vàries vegades. No ens respongué ningú. Esperàrem una bona estona davant la porta... no vengué ningú. Era impossible que se n’hagués oblidat de la cita. Era una persona formal i puntual... un dandi mallorquí. No cabia dins les possibilitats que hagués canviat de plans i no ens hagués avisat. A tots tres ens vengué a la memòria l’horabaixa que l’anàrem a visitar a la seva casa de Manacor, la llarga conversa que mantinguérem sobre literatura i les explicacions sobre el seu recent viatge a la Xina... fins que es va fer hora de sopar i ens va convidar a la pizzeria de davant ca seva... xerrant xerrant se’ns havia fet mitja nit i no teníem com tornar Palma, així que sense gens de peresa agafà el seu cotxe i ens acompanyà fins a casa nostra... pel camí la conversa es va centrar sobre l’OCB i sobre els seus dirigents d’aleshores... a mi, com sempre, em va tocar defensar-los.

Com que sabíem que era impossible que ens hagués deixat 'tirats' i també sabíem que no gaudia de bona salut, quan feia més d’una hora que esperàvem ens començarem a preocupar i pujàrem cap al carrer Joan Miró a la recerca d’una cabina telefònica que funcionàs (aleshores els telèfons mòbils gairebé no existien i les cabines funcionaven amb una moneda que es deia 'pesseta'). Després d’unes quantes telefonades localitzàrem un fill seu que era a la clínica, on son pare es trobava ingressat, les notícies no foren gaire tranquil·litzadores: «ens esperam el pitjor» em digué amb veu tremolosa. De sobte, l’auricular de telèfon pesava talment estàs fet de plom. Varem estar una estona en silenci. Després anàrem cadascú a ca seva. A l’endemà en Miquel Àngel Riera, un dels millors escriptors en llengua catalana de tots els temps, era mort.

Miquel Àngel Riera, el gran novel·lista, l’extraordinari poeta, autor d’autèntiques obres d’art com 'Poemes a Nai', 'Biografia', 'Paràbola i clam de la cosa humana', 'La bellesa de l’home', 'Llibre de benaventurances' i 'El pis de la badia', ens deixava massa prest. Amb molts reconeixements a nivell nacional, però sense el merescut Nobel de literatura (al qual havia estat candidat l’any 1987 a iniciativa del PEN Club). No visqué prou per gaudir de tot el reconeixement que li corresponia. En Miquel Àngel Riera estimava amb passió la llengua, la cultura i el país i havia decidit servir-los cercant –i ara ja sabem que trobant—l’excel·lència poètica.

Avui, vins anys després de la mort de Miquel Àngel Riera, som més conscient que mai de tot el que vaig aprendre d'ell i de que, per ventura, vaig dir-li massa poques vegades «gràcies!».