L'apunt
Morir quan no cal
Era un capvespre calorós d’un juliol d’ara fa vint anys. Na Llucia, en Carles i jo, carregats de llibres, caminàrem pel passeig Marítim de Palma fins arribar al nostre objectiu. Era un edifici alt i estret. A la badia de Palma. Pujàrem al pis que cercàvem i férem sonar el timbre vàries vegades. No ens respongué ningú. Esperàrem una bona estona davant la porta... no vengué ningú. Era impossible que se n’hagués oblidat de la cita. Era una persona formal i puntual... un dandi mallorquí. No cabia dins les possibilitats que hagués canviat de plans i no ens hagués avisat. A tots tres ens vengué a la memòria l’horabaixa que l’anàrem a visitar a la seva casa de Manacor, la llarga conversa que mantinguérem sobre literatura i les explicacions sobre el seu recent viatge a la Xina... fins que es va fer hora de sopar i ens va convidar a la pizzeria de davant ca seva... xerrant xerrant se’ns havia fet mitja nit i no teníem com tornar Palma, així que sense gens de peresa agafà el seu cotxe i ens acompanyà fins a casa nostra... pel camí la conversa es va centrar sobre l’OCB i sobre els seus dirigents d’aleshores... a mi, com sempre, em va tocar defensar-los.
- El batle de Petra va aprofitar el càrrec per ‘auto-legalitzar’ el seu lloguer turístic i forçar la legalització de la bodega de ‘Coleto’
- «Són vostès les del català? Doncs ara mateix les trec de la meva agenda», un metge nega l’atenció a una pacient
- La universitat ultracatòlica CEU desembarca a Mallorca
- [VÍDEO] Representen una obra catalanòfoba en un acte sobre discriminacions
- El batle de Petra comercialitza un allotjament turístic gràcies a haver mentit en la Declaració Responsable inicial
3 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
M.A.R va ser un extraordinari poeta, però també un gran novel·lista
Tenia 13 anys i feia 8è d'EGB. M'havien encomanat fer un treball d'escola sobre escriptors mallorquins. Amb un magnetòfon Grundig de cinta oberta que pesaba quasi tant com jo, me vaig plantar a Manacor després de localitzar Miquel A. Riera a la guia telefònica. Em va regalar, signats, Fuita i Martiri de Sant Andreu Milà i Poemes a Nai ("T'estimo però me'n fot"). Després coneixeria Morir quan cal i L'endemà de mai i va entrar dins la meva galeria d'icones personal, d'on mai no s'ha mogut. La conversa gravada a les cintes no s'ha conservat, malauradament. Faria gràcia recordar aquella conversa entre un homenot i un nin que encara no sabia i pixar tot sol.
Enyorat Miquel Àngel Riera