Morir quan no cal

Com que sabíem que era impossible que ens hagués deixat 'tirats' i també sabíem que no gaudia de bona salut, quan feia més d’una hora que esperàvem ens començarem a preocupar i pujàrem cap al carrer Joan Miró a la recerca d’una cabina telefònica que funcionàs (aleshores els telèfons mòbils gairebé no existien i les cabines funcionaven amb una moneda que es deia 'pesseta'). Després d’unes quantes telefonades localitzàrem un fill seu que era a la clínica, on son pare es trobava ingressat, les notícies no foren gaire tranquil·litzadores: «ens esperam el pitjor» em digué amb veu tremolosa. De sobte, l’auricular de telèfon pesava talment estàs fet de plom. Varem estar una estona en silenci. Després anàrem cadascú a ca seva. A l’endemà en Miquel Àngel Riera, un dels millors escriptors en llengua catalana de tots els temps, era mort.

Notícies relacionades

Vine, junts guanyarem

Més notícies relacionades

Miquel Àngel Riera, el gran novel·lista, l’extraordinari poeta, autor d’autèntiques obres d’art com 'Poemes a Nai', 'Biografia', 'Paràbola i clam de la cosa humana', 'La bellesa de l’home', 'Llibre de benaventurances' i 'El pis de la badia', ens deixava massa prest. Amb molts reconeixements a nivell nacional, però sense el merescut Nobel de literatura (al qual havia estat candidat l’any 1987 a iniciativa del PEN Club). No visqué prou per gaudir de tot el reconeixement que li corresponia. En Miquel Àngel Riera estimava amb passió la llengua, la cultura i el país i havia decidit servir-los cercant –i ara ja sabem que trobant—l’excel·lència poètica.

Avui, vins anys després de la mort de Miquel Àngel Riera, som més conscient que mai de tot el que vaig aprendre d'ell i de que, per ventura, vaig dir-li massa poques vegades «gràcies!».