algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 13.97°
17°

"Després d'unes paraules de condol va començar a explicar-nos la seva història"

La mort és terrible. Perdre algú, quan no ho esperes. 
 
Vaig entrar a la sala en silenci. Amb el cor encongit. Allà dins hi era com acompanyant i per feina. En cap cas això però no va reduir la sensació de dolor. Una sensació desconcertant. 
 
El primer que vaig fer va ser situar la família. Sabia que la mare lluïa una cabellera llarga, arrissada i ben morena, però en canvi, la dona que vaig intuir a l'esquerra de l'entrada, duia els cabells ben curts, quasi rapats. Vaig pensar que no era ella, però algú proper a la família m'ho va aclarir: "la mare s'ha tallat tota la melena perquè la tengui per sempre el seu fill. En Luís estava enamorat dels seus rissos. Sempre els hi tocava. A tota hora."
 
Aquella dona, ara amb el cap rapat, agafava el braç del seu marit amb força i de tant en tant li besava suaument la mà. Durant una estona vaig observar com aquella parella saludava totes les persones que s'hi acostaven. Ella les consolava.  Movia el cap amb atenció i les abraçava ja quasi sense forces. "És allà. Està molt guapo". El marit tenia la mirada perduda, rebia abraçades i gestos de condol però no semblava que fos en aquella sala. 
 
Era el moment. M'hi vaig acostar quan van avisar-nos. Vaig acotar el cap. Només un gest. Sense mirar-los als ulls. Incapaç de pronunciar una paraula. Ella va agrair que hi fóssim. Fins i tot, va felicitar el club per haver mantengut la categoria. "Tota la força és per vosaltres". "Heu de fer alguna cosa junts", va intervenir algú. "Per descomptat, més endavant, en estar més tranquils en parlarem". 
 
Què faig ara? Vaig quedar una mica més enrere que la resta. A en Luís no l'havia vist mai abans, i tampoc no ho volia fer ara. Si que havíem parlat per telèfon en més d'una ocasió, sempre per una entrevista radiofònica. M'havia resultat sempre agradable.
 
A la sala no paraven d'entrar-hi persones amb un casc a les mans. "Quina tradició, aquesta del motor", vaig pensar.
 
Quan ja sortíem, el padrí Salom va reconèixer el meu cap. Ens hi varem aturar i després d'unes paraules de condol va començar a explicar-nos la seva història. Des de la seva relació amb l'escuderia Yamaha fins a la primera mota que va tenir el bicampió del món Jorge Lorenzo. El padri Salom narrava amb passió cada etapa des de que va obrir la botiga on encara treballa. "Tenc més de 80 anys, però no estic per jubilar-me". Quan parlava del nét, se l'hi trencava la veu. Però somreia, perquè el recordava ja de petit fent-li preguntes sobre les motes.
 
Només tenia 24 anys.
 
És una brutalitat.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.