A les 6 del dematí, tota l’expedició havíem quedat citats a la terminal de l’aeroport per agafar l’avió que ens portaria a València. Sorprenentment l’única cara de son era la meva. Els altres, ja feia hores que estaven deixondits, atents a tots els detalls i amb els nervis inevitables de cada primera vegada. A l’altra costat del mar els esperaven companys que no coneixien, persones tan especials com ells que en tres dies serien còmplices d’emocions però també, i d’aquí els nervis, rivals a la gespa.

Us promet que no sabia molt bé que esperar-me d’aquells tres dies a València. M’havien explicat l’essència del torneig i havia entès a la perfecció el desenvolupament de cada jornada, però, en aquest cas, els futbolistes no eren els estàndards professionals amb els que estava habituada a tractar, i tenia una certa temor a no saber encaixar-hi.

Coneixeu la sensació de mirar una persona al ulls i de cop, descobrir-la? A mi, aquell dematí, va passar-me amb tots 13. I no me vaig aturar de descobrir i aprendre coses en tot el viatge.

El torneig en que participàvem aquesta vegada, era un torneig inclusiu dedicat a jugadors i jugadores amb discapacitat intel·lectual organitzat pel Llevant UD. De Mallorca, l’entrenador n’havia seleccionat 13 que juntament amb dos ex jugadors, Pablo Maqueda i Gustavo Siviero, el cos tècnic, i jo, de comunicació, formàvem l’expedició que representaria per primera vegada l’RCD Mallorca en aquest àmbit.

Eren 13, i no sé per quin instint protector que no havia aparegut mai abans, durant els pròxims dies, contava i repassava una vegada i una altra que hi fossin tots 13. “Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... en falten! Ah, són aquí, déu, onze, dotze i...ara arriba, tretze”.

Dels 13, tres eren més grans que jo. La resta, una mica més joves. D’extrem esquerra un nin de 16 anys i de punta, més avançat, un home de 44. Els laterals i els centrals una vintena i el porter, un adolescent.

La connexió de Maqueda i Siviero amb tots 13 va ser una passada. A la gespa, els ajudaven a ser protagonistes i a fora, a sentir-se còmodes en totes les situacions. Va ser un encert comptar amb ells. A l’argentí el tenim més present per les seves temporades com entrenador a l’Atlètic Balears. Del català, en canvi, em va sorprendre descobrir que, després de Carrasco, havia estat el segon jugador de la història del Barça i la Masia, que va passar per totes les categories del club. Va arribar-hi als 11 anys i va jugar en tots els equips. A la primera plantilla va coincidir amb Guardiola i companyia.

Aquesta professió meva, té moments delicats, com el dependre del resultat de dissabte a Valladolid. Però té tantes coses bones! En una temporada, he conegut a tantes persones! I amb cada persona, una història. I cada història és un regal.