Fa trenta-dos anys, el 1984, ens traslladarem a viure a Madrid. Allà vaig adonar-me de les diferències socioculturals entre aquella societat castellana i la nostra. El xoc que provocà en mi la convivència diària amb un entorn tan diferent que rapidament es va revelar hostil envers la llengua i cultura catalanes, va reforçar la meva connexió emocional i espiritual amb Mallorca i amb la meva identitat. Sempre havia estimat la meva terra, la meva llengua, la meva cultura, però a Mallorca tots aquests sentiments es donaven per descomptats i romanien a un nivell subconscient. A Madrid vaig adonar-me de la necessitat d’aprofundir els meus coneixements de la nostra història i cultura i transcendir els meus afectes del nivell emocional al nivell intel·lectual.
Amb l’ajut del meu germà, que va posar la seva biblioteca a la meva disposició, vaig començar a llegir llibres dels nostres principals intel·lectuals i, entre ells, va ser per a mi una revelació la lectura d’un exemplar un poc atrotinat de “El Mallorquinisme Polític” d’en Gori Mir, que havia publicat sota el pseudònim d’Anselm Llull, a l'editorial Edicions Catalanes de París, el 1975, que el meu germà havia aconseguit clandestinament, ja que estava prohibit per la dictadura franquista. El llibre d’en Gori, juntament amb “Els Mallorquins” d'en Josep Melià, va ser cabdal en el despertar de la meva consciència política i vaig prendre la decisió de, en tornar a Mallorca, involucrar-me en la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat social, cultural i lingüística.
Tornàrem a Mallorca el 1988 i un dia n’Emilio, el meu marit, em va comentar que havia llegit en el diari un anunci de la formació d’un nou partit polític, mallorquinista i centrista, promogut per en Gori Mir amb el nom d’Unió Balear. Ens vàrem presentar a la seu del partit a les Avingudes i allà vaig conèixer personalment en Gori Mir. La brillantor de la seva conversa era connatural amb la de la seva escriptura i no vaig tenir cap dubte d’afegir-me al seu projecte. A Unió Balear vaig començar la meva activitat política, que ha durat fins avui, sempre en l’àmbit del mallorquinisme polític i el nacionalisme, en defensa de la nostra terra, la nostra llengua, la nostra identitat, en definitiva, els nostres drets com a poble, com a nació.
Record les reunions del partit, amb altres amics com n’Alfred Mus, que ja ens va deixar fa temps, a on la capacitat d'integració i de síntesi d’en Gori mai deixaven de sorprendre'm. El seu mestratge va ser fonamental en la meva formació política. Amb el temps Unió Balear va confluir amb Centristes de Balears, el petit partit que havia fundat en Josep Melià, en Convergència Balear. No tinguérem bons resultats electorals i finalment CB va integrar-se a Unió Mallorquina. Alguns anàrem al PSM i en Gori va deixar la política activa, però sempre he pensat que l’ànima d’Unió Balear i Convergència Balear ha perviscut i encara avui, adaptat als nous temps i eixamplant el concepte de mallorquinisme polític al de balearisme polític, forma part de l'ideari de partits com El Pi, Proposta per les Illes.
Un dels moments més emotius de la meva relació amb en Gori va ser quan, el 1998, vaig assistir, a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, al lliurament de la Creu de Sant Jordi que li va atorgar la Generalitat de Catalunya. No va tenir tanta sort aquí a ca seva. Crec que, donat que la Medalla d’Or de les Illes Balears s’atorga a vegades a títol pòstum, seria de justícia que el Govern Balear reconegués els seus mèrits indiscutibles i concedís la màxima distinció civil de la nostra comunitat a en Gregori Mir Mayol.
Gori, mestre, amic, el teu record m’acompanyarà sempre i mai deixaràs de ser per a mi inspiració i un exemple d’amor i servei a la pàtria.
