Fins i tot els fins ara pactants per a un nou possible hipotètic govern espanyol –el PSOE i Ciutadans- afirmen que resulta del tot necessari canviar l’actual entramat constitucional espanyol. A hores d’ara, només el PP aposta per mantenir la Constitució espanyola tal i com està. Això, comptant els vots amb el mateix rigor amb què solen comptar-los a Espanya quan es tracta de fer front al procés d’autodeterminació de Catalunya, què suposaria? A les passades eleccions generals espanyoles hi havia devers trenta-quatre milions i mig de ciutadans cridats a votar. Com que nou milions i escaig varen decidir no fer-ho, en votaren una mica més de vint-i-cinc milions (és a dir, un 73.20% de participació), un nombre prou elevat, si el comparam amb d’altres conteses electorals. D’aquests, n’hi va haver set milions dos-cents quinze mil que varen decidir posar dins l’urna una papereta del PP. Aquests són els que estan per mantenir la Constitució espanyola tal i com ara està. Si féssim la mateixa trampa a què ens tenen acostumats els nacionalistes espanyols en relació al procés català, diríem que dels quaranta-cinc milions d’espanyols, n’hi ha només un 16% que donin suport a l’actual constitució. Però no farem aquesta trampa i oblidarem, com és lògic, els que no podien votar. Dels trenta-quatre milions i mig de ciutadans amb dret a vot, set milions dos-cents mil dipositaren una papereta a favor de mantenir l’actual estatus constitucional. Això, sense fer trampes, suposa exactament algunes dècimes més del 20% del total.

En un estat on només el partit votat per un 20% dels ciutadans amb dret a vot pensa que s’ha de mantenir l’actual estatus constitucional, pens que resulta realment kamikaze intentar fer-ho. Però, des del PP, no presenten cap alternativa.

Tampoc no és gaire clara la alternativa que ens presenten el PSOE i Ciutadans, tot i que formalment tots dos partits es declaren federalistes. Certament, no hem d’oblidar que hi ha un federalisme espanyol molt més jacobí que l’actual autonomisme. Però això ja resultaria fruit d’una altra anàlisi, que potser algun dia ens dedicarem a fer.

Dit això, pensem en les Illes Balears. Què són les Illes Balears ? Com a mínim, i d’acord amb la Constitució esmentada, l’Estatut d’Autonomia nostre i les més elementals consideracions històriques, les Balears som una comunitat històrica, sorgida d’un antic regne (el Regne de Mallorca), confederat amb els altres regnes de la Corona d’Aragó, amb una llengua pròpia diferent de la de l’Estat (el català) i compartida amb Catalunya i amb el País Valencià. Això som les Illes Balears, fins i tot segons l’escarransit corsè que patim fins avui.

En aquest context, una celebració de baix perfil, poc reivindicativa, relativament historicista i fortament institucionalitzada no té cap sentit. Una celebració que s’adigui amb el marc constitucional actual (rebutjat fins i tot per la majoria dels espanyols), encorsetada en l’”Estat de les autonomies”, sense més ambició i sense més voluntat d’individuació política cau pel seu propi pes, i difícilment podrà assolir complicitats entre nodrits sectors de la societat de les nostres illes.

En una etapa històrica en què tothom s’està posicionant, en què una formació política valenciana ha estat a punt de comptar amb grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, en què Catalunya avança –amb el suport impagable del Tribunal Constitucional i companyia- cap a la seua independència, les Balears fa l’efecte que ens conformam amb la condició de comunitat autònoma de segona divisió dins una Espanya de les autonomies que no es decideix a abandonar el jacobinisme.

Havent passat un 2015 en què celebràvem els tres-cents anys de l’ocupació borbònica de Mallorca, Eivissa i Formentera ; sofrint el decalatge fiscal més desfavorable amb l’Estat que pugui tenir cap comunitat dita autònoma; essent un conjunt d’illes, ço és un arxipèlag; essent les úniques illes d’Europa que paguen més a l’Estat del que en reben… i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir, el Dia de les Illes Balears hauria de ser un dia de profunda reivindicació. Hauríem de reivindicar-hi autogovern (modernament i entre societats adultes, això vol dir dret a decidir; és a dir, un referèndum en què els ciutadans de les Balears decidim què volem que sigui el nostre país), i, transitòriament, un concert econòmic (similar al que ja tenen el País Basc i Navarra), competències exclusives reals en matèria d’Educació, competències exclusives en ports i aeroports i la creació d’una agència tributària pròpia, així com la creació d’una policia autonòmica (tantes vegades proposada com avortada). Sense totes aquestes reivindicacions, no acab de veure quin sentit pot tenir la celebració de la que hauria de ser la nostra diada nacional.