Ha passat massa desapercebut el 25è aniversari de la mort de Jaume Vidal Alcover, un dels nostres excel·lents escriptors, autor d'una extensa obra poètica, narrativa, teatral i assagística. I, recordem-ho també, nebot de Joan Alcover, condició que no li va impedir ser un dels primers poetes (juntament amb en Blai Bonet) que s'atreviren a trencar definitivament amb l'Escola Mallorquina, tot proposant un llenguatge i una actitud vital ben diferents.
Deia den Vidal Alcover en Josep M. Llompart que «va ser un erudit a la manera dels humanistes i un investigador puntual i diligent». I en Marià Villangómez escrivia d'ell: «entre els béns que el poeta posseeix, hi ha la seva eina, la paraula, potser la treballosa paraula, la paraula que pot tenir la llum de la bellesa. Jaume Vidal té un ple domini de la paraula, i en gaudeix».
Tanmateix, probablement, cap paraules com les seves pròpies serveixen per definir-lo. I a nosaltres per homenatjar-lo:
No diguéssiu que jo fos el poeta líric
que plorà llargament en vers ben escandit
i, cansat d'esperar, sols va atènyer l'oblit
que ara li salva aquest possible panegíric.
Elogiau-me amb seny i mesura, conformes
amb el poema fet a mida de guardó,
ara que, ja ben mort, em lliurau al perdó,
fets a la veritat de meditades normes.
No us fiqueu a explorar l'arrel de solitud
que xucla la llecor del poema: amb paraules
que tothom comparteixi, dau-li nom conegut.
La clara perspectiva per bons camins us mena:
no resolgueu l'enigma ferreny de la cadena;
només entreteniu-vos a comptar-li les baules.
(«Fill il·lustre» Sonets alexandrins, 1981)
