L’odi a Mas (evidentment, a Convergència, a ”la dreta”) és tan notable que requereix una anàlisi racional que encara no he trobat enlloc. Al meu entendre, hi ha tres factors determinants que l’expliquen:

A.- El precedent de l’aspiració de l’Esquerra de Carod d’eliminar CiU del mapa polític.

B.- El fonament teòric d’aquesta aspiració (l’invent d’un “catalanisme no nacionalista”).

C.- El component espanyolista de les anomenades esquerres independentistes anticapitalistes

A.- L’ERC d’Heribert Barrera, d’Hortalà i de Colom va ser adversària de CiU, però no li era hostil. Barrera fou president del Parlament durant la primera legislatura de Pujol, i Colom abandonà el partit perquè sabia que Carod volia accentuar l’esquerranisme contra el parer majoritari, que preferia acords amb CiU. Carod començà per les formes: a partir d’un cert moment, a ERC el qualificatiu de “convergent” fou substituit per invectives contundents i desqualificadores. Es tractava d’un procés conegut: abans d’esclafar l’adversari, és convenient fer-lo pasar per un insecte repugnant. Si no es fa així, la militància no entén el canvi de política. L’odi a Mas, per tant, ve d’enrere, i no és un invent de la monja.

B.- El pujolisme havia posat el nacionalisme al centre de la vida política catalana, i qui volgués jugar-hi un paper important  s’havia de moure dins d’aquest marc. D’aquí ve la proliferació de conceptes, en principi sinònims que, però, Carod i Maragall conceben com a antitètics de “nacionalisme”: “catalanisme”, “independentisme” i “patriotisme” són els artefactes aportats per anar contra el nacionalisme de CiU sense aparèixer com a antinacionalista. I així, un partit nacionalista i d’esquerres  s’alia amb l’esquerra més aviat espanyola per atacar el nacionalisme sense deixar de ser nacionalista. La coartada dels dos tripartits estava ben pensada encara que, òbviament, mostrava el llautó, i així li va anar a Esquerra. Però el giny d’un nacionalisme legitimat per l’acadèmia i la progressia enfrontat al de CiU ja estava a disposició de qui el volgués utilizar. Eudald Carbonell, votant de les CUP, es definia fa poc com a catalanista comunista i no nacionalista, per exemple. “Catalanisme postnacionalista” s’anomena el darrer model d’aquest pensament. L’eliminació de l’eix nacional havia de permetre, en teoria, acostar a l’independentisme gent que identitàriament no se sent catalana, sinó andalusa o extremenya, posem per cas. La comunió independentista s’havia de produir en compartir els valors de l’esquerra i no necessàriament la identitat. L’astúcia del “catalanisme no nacionalista” semblava eficaç per poder assolir una majoria secessionista, però l’antinacionalisme dels “nous catalanistes” no s’ha pogut obviar, i som on som.

C.- Carlos Garaikoetxea fa més de vint anys em digué que “els bascs, si no fos per ETA, ja seríem independents”. Es referia al fet que ETA feia impossible cap frontera que no fos la que separava violents i no violents, i, és clar, Espanya sempre queia del costat bo. Realment, a ETA, allò que li importava era la implantació d’una república socialista i, com que no la podia implantar a Espanya (per aquí es veu que n’hi ha que pensen que això ha canviat gràcies a Podemos), s’apuntava a l’independentisme basc per conveniència. Jo anomen això espanyolisme. Quina és, si no, l’explicació de la pèrdua de dos terços dels diputats de Bildu a favor de Podemos? I Quim Arrufat va expresar la seva voluntat de votar la marca catalana de Podemos quan podia optar per l’abstenció o per l’esquerra nacionalista d’ERC. Els votants d’En Comú Podem celebraven l’èxit electoral amb crits de “Sí se puede” en la llengua pròpia (pròpia dels que cridaven, per descomptat). No podem obviar que, a les enquestes de sentiment nacional, els militants de les CUP treien menor percentatge que els de CiU o ERC en els apartats “només català” o “més català que español”. Ja me direu com pot afavorir que Mas sigui president un “catalanista” que se sent espanyol i d’esquerres, i que té per somni la creació d’una república bolivariana, sigui catalana o española.  Total: és el que hi ha, i d’allà on no n’hi ha, no en raja.