Vénc d’una família d'amants de la música i l'art. Un padrí dirigia la coral de Felanitx i l’altre, al seu llaüt, li va posar Talia. D’un, en record els ritmes marcats amb la mà, com si el braç de la butaca fos talment un faristol. De l’altre, les melodies tan elegants que deixava intuir amb la boca closa. De petita m’impressionava que un fos capaç de coordinar totes aquelles veus. I record, orgullosa,  que  havia dirigit fins i tot al Vaticà! I de l’altre, m’embadalia saber que passava hores i hores dins el cotxe a s’Algar, escoltant cors d'òpera i alguna sarsuela. Sabia fragments sencers d’obres en italià! I les mig cantava. De jove havia tengut molt bona veu.

Durant anys vaig intentar/aprendre a tocar el clarinet. Les dues imatges més belles que en tenc són de mirades seves, a diferents festes familiars que em tocava demostrar per què els divendres anava a classes. Amb els anys, m’ha agradat pensar que teníem una connexió especial; gràcies a la música.

Ahir Jordi Évole publicava al seu perfil de Twitter que esperava que el silenci del Dia sense música hagués fet xiular les orelles del senyor Wert. 

Muts. Privats de melodies i ritmes. Els meus padrins no ho haurien consentit. Potser, aliens al context actual, ni ho haurien entès gaire. Sense música! Tancar la boca perquè t’escoltin. Callar per fer-te sentir. El món sencer s’hi va unir.

Enguany he votat per correu. I ho he fet amb banda sonora. Quan vaig lliurar el sobre, als meus auriculars hi sonava Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. Una versió de Sabor de Gràcia. Rumba i alegria. I algun flashback. Me la cantaven de petita.

Diumenge, quan aneu a votar, que soni una cançó important, plena de records i tendresa. Votau amb bona música perquè el gest s’ho val. El futur, també de les cançons que ens posen la pell de gallina, es decideix a les urnes.