Ser del Barça no ha estat quasi mai una tasca fàcil. Ha estat, per contra i en prou ocasions, un sentiment molt semblant al que, segons els psiquiatres, tenen els esquizofrènics: el de voler una cosa i no voler-la al mateix temps. El de voler que guanyi i que no guanyi.

Aquesta esquizofrènia torna a repetir-se en mi, ara, amb el Barça de Luís Enrique. Ja dic: no és ni de lluny la primera vegada. Crec saber molt bé d'on em ve aquest sentiment tan incòmode i que és prou recidivant. I és que jo sempre he estat un enamorat dels jugadors amb classe i no solament amb classe sinó, especialment, diferents: d'aquells jugadors que quan els arriba una pilota als seus peus et fan sentir l'emoció de no saber que passarà, de tenir obertes totes les perspectives, com quan llegeixes un escrit de Gabriel García Márquez o vas a veure –ho he fet fa poc– un quadre encara inèdit de Joan Miró. Idò aquest enamorament, aquest gust, per la classe, l'emoció i per l'imprevisible s'ha topat moltes vegades amb entrenadors de mentalitat mecanicista que no han fet jugar aquests jugadors que a mi tant m'agradaven i els han posat de reserva. Al banquet o, fins i tot, a la graderia. Podria posar molts d'exemples, però amb un n'hi haurà prou pels que són –com jo– ja una mica vells i saben molt –com jo: perdonau-me– de futbol. És el d'Ivan de la Peña – Lo Pelat– i Van Gaal. Quantes vegades vaig desitjar, quan veia De la Peña, assegut a la banqueta del Barça de Van Gaal, que el Barça perdés per veure si fotien fora aquell entrenador que em privava de les emocions que em proporcionava del passador més genial que ha tengut el futbol espanyol. Un patiment, una esquizofrènia, la meva.
És el que em va passar el diumenge passat quan observava, incrèdul, asseguts a la banqueta els dos jugadors actualment amb més classe i més sorprenents del món: Messi i Neymar. Volia o no volia que el Barça guanyàs?

Els meus amics saben que la cosa –a dir veritat– no em va sorprendre del tot. Quan vàrem fitxar a Luís Enrique com a entrenador, vaig pensar i els vaig dir: ai! Per què, per a mi, i dit amb tots els respectes d'aquest món, l’asturià és un exemple de personatge beneitet, xulet i forasteret? Voldria que entenguéssiu aquest darrer adjectiu com el propi d'aquells que, hagin nascut a Mallorca o no, s'entesten en ser, “impasible el ademán, monolingües.

D'on li ve aquest tarannà quasi tan autoritari i quarteller, encara que de graduació menor, que el de Van Gaal, a l'actual entrenador del Barça? No conec gens la seva família, ni crec, tampoc, massa en l'herència dels trets psicològics. I si descartam, com acab de fer, la genètica, quina hipòtesi ens queda? La seva formació, determinada o, en qualsevol cas, agreujada pels anys que va passar al Bernabeu. En va sortir una mica nafrat, i, tanmateix, impregnat, d'aquell inefable esperit.

I una pregunta per acabar: en coneixeu algun altre –algun polític per a més senyes– de beneitet, xulet i forasteret, i de llinatges ben mallorquins, que estigui amarat de mentalitat cortesana i madridista? Que entre els seus més preuats somnis sigui poder anar a la llotja del Bernabéu i seure entre Aznar i Florentino Perez. Jo, més d'un.

Xesc Bujosa