A l’article anterior demanava qui era l’enemic. L’enemic és qui ens vol eliminar, qui ens vol robar (diners o la dignitat... o la història), l’enemic és qui ens vol esborrar del mapa, l’enemic és qui ens vol assimilar, l’enemic és qui ens vol anorrear, l’enemic és qui ens vol fer un rentat de cervell; a vegades, l’enemic és la persona o les persones que han sofert aquest tipus de rentat i volen que tothom el pateixi. L‘enemic és qui vulgueu que sigui. L’enemic és qui és. Cadascú en té... o no, però si en tenim els distingim fàcilment.

Quan una persona viu en algun lloc, el règim del qual pretenen els governants que sigui democràtic, podreu comprovar que existeixen diferents maneres de pensar davant qualsevol problema que es plantegi. Hi ha persones que pensen el contrari que unes altres, però en parlen, ho diuen, intenten convèncer, o no, de la seva idea i continuen vivint i refermant o canviant els seus pensaments. En canvi n’hi ha uns altres que desqualifiquen, insulten, intenten desprestigiar els que no pensen com ells, calumnien, diuen mentides, inventen fets reprovables als que no pensen com ells, i modifiquen la història segons els convé. Aquests són els enemics. Són bons de distingir.

En aquest moment tenim gran part del poble català del Principat que està cansat d’esser maltractat pels successius governs de l’Estat que els va arravatar els seus drets i els seus privilegis. Un estat que va perseguir la llengua i els trets identitaris d’aquest poble. Ara, que aquest mateix estat pretén o es presenta davant el món, com a democràtic, aquest poble català vol poder decidir el seu futur. L’Estat els ho impedeix amb prohibicions i amenaces. A partir d’aquesta situació es presenten moltes opinions, però n’hi ha dues que són majoritàries. Uns pensen que en un estat democràtic, cada poble ha de poder elegir el seu futur. Uns altres pensen que com que existeix una Llei, la Constitució, que prohibeix fer referèndums, aquest futur no es pot elegir. Davant aquesta situació els qui defensen que el poble és abans que les lleis solen tractar respectuosament els que no pensen com ells. En canvi, els que defensen que la Llei és la que obliga el poble a fer el que ella indica, desqualifiquen, a vegades insulten, n’hi ha que amenacen, i no n’hi ha ni un (jo no els percep) que vulgui trobar una solució negociada.

Tot això ho deia, perquè ara ha irromput a la política un partit que ha deixat impressionat gran part de l’electorat, Podemos, que sembla que no vol anar pel camí en el qual s’havien acomodat els dos grans partits estatals, PP i PSOE. Aquest partit nou ja ha tengut un gran èxit a les eleccions europees i el seu possible electorat no s’ha aturat de créixer. Fins ara no li havien fet massa cas, però ja es comença a veure qui són els seus adversaris, els seus enemics. Ja comencen a patir les conseqüències del seu creixement en intenció de vot. Per això, els catalans del Principat comencen a demanar-se quin paper tendran en el dret a decidir, quin serà el seu comportament en el camí cap a la independència. N’hi ha que fins i tot diuen que aquest partit és un invent de l’Estat espanyol perquè resolguin el problema de Catalunya. És, per tant, en aquest moment que s’ha d’analitzar si Podemos forma part dels partits que es comporten com a enemics, o són dels que dialoguen i cerquen trobar solucions democràtiques.

Si cercam a Internet, podem trobar el programa de Podemos, que no indica que és només el de les eleccions europees, sinó que és el seu programa actual, fet per milers de persones a partir d’un esborrany i després d’un referèndum online. A aquest programa al punt 5è, que tracta de Conquistar la sobirania, construir la democràcia, al punt 5.7. Reconeixement del dret a decidir, diuen el següent: Reconeixement del dret dels distints pobles d’Europa a constituir-se com a tals i decidir democràticament el seu futur. Per tant, entenc que el poble europeu català del Principat, igual que el de la resta de Catalunya, té dret a decidir democràticament, és a dir, a través de referèndum, si vol independitzar-se o no. És per això que, per ara, encara, Podemos no és l’enemic.