Fa dues setmanes, juntament amb l'amic historiador Guillem Morro, vaig participar a la Casa Llarga a una taula per parlar de la Guerra de Successió a Mallorca, amb una xerrada que aquests dies he escampat a part i a banda, amb perspectives molt variades. Justament aquell vespre, per qüestió de salut, no hi va ser present Jaume Santandreu, el nostre particular Santvicentdepaul, a qui volia brindar un suggeriment. Ho faig ara des d'aquest espai.

A les persones decantades, a les arraconades, el mateix sistema els hi ha enflocat, sense dret a decidir, uns noms i unes denominacions que han evolucionat al llarg del temps. Ara fa devers cent anys, eren coneguts com els pobres vergonyants que feien almoina agenollats amb el cap clot als portals de les parròquies de Mallorca i que, a la Seu, besaven les mans als botifarres que insultaven les seves dignitats amb quatre cèntims o, pitjor encara, amb uns vals que havien d'anar a bescanviar al Montepío (després Caixa de Balears, després Sa Nostra i ara un banc privat impersonal). A poc a poc, el poble els retirà l'adjectiu humiliant i els nomenà senzillament pobres. Els més arregladets, amb una bossa a les mans, acompanyaven “ses hermanites” quan anaven a captar de casa en casa. El franquisme els va dedicar una llei tan racista com classista: la de vagos y maleantes. Fa mig segle la paraula acceptada col·lectivament va ser marginats i, qui més qui menys, la va trobar encertada per la concreció que feia, ja que pobres (d'idees? de recursos? de coneixements? d'ètica?) n'hi havia i n'hi ha de tantes castes com de porcs i de senyors. Encara no fa vint anys, la paraula va trasmudar-se i les víctimes començaren a ser reconegudes com a exclosos. Doncs bé, crec que sense dir mentides aquestes paraules han abandonat la primigènia i més exacta de totes: bandejats!

Bandejats foren els pagesos que fa cinc-cents anys, el segle XVI, patiren la repressió en caure la Germania de Mallorca. Bandejats foren els centenars de fugitius resistents que ara farà tres-cents anys, el segle XVIII, ompliren la Serra després de la Guerra de Successió. Bandejats foren els que aviat farà cent anys, el segle XX, després de la incivil i incívica Guerra dels Tres Anys, partiren cap a les muntanyes o cap a l'exili. Eren bandejats dels seus territoris, perquè els reclamaven i en feien crides, perquè eren denunciats per mitjà d'un ban i, sobretot, perquè feien nosa. Els bandejats eren i són això: els deixats de banda.

Entenc que, justament per reparar la injustícia que es va voler fer d'aplicar la paraula i, des del poder militar i eclesiàstic, equiparar-la a delinqüent, lladre, violador, bandit, assassí i com a sinònim de les pitjors perversions (excepte les dels rics, naturalment), hem de reivindicar l'expressió, rescabalar-la, fer-la nostra. Si hi ha bandejats, almenys no facem el joc als destructors socials del diccionari, dels símbols, de la cultura, de la identitat i de la intel·ligència. No és una paraula més. Al meu entendre és “la paraula”. El mot més exacte i que millor escau per definir els arraconats davall de les catifes de les ciutats, per aquells que no els volen veure i, així, satisfer la mala consciència de fer creure als altres que no existeixen bandejats dins d'aquest puta món (perdonau-me per escriure la paraula món); una Terra que voldríem talment com Francesc Macià pretenia que fos la nostra nació: “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Sense bandejats ni, sobretot, bandejadors!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo