Les clavegueres de l'estat disposen d'especialistes en manipular l'opinió pública. Adolfo Suárez presumia de l'èxit assolit amb la nomenclatura “transició democràtica”, per evitar el nom coherent amb als cànons de la historiografia: “restauració borbònica” (en aquest cas, per designació franquista). Ara, arran de les eleccions europees, s'ha repetit la distracció i els corifeus de Madrid s'han fet altaveus d'uns tòpics que, sense ser incerts, amaguen lectures més precises. El mal, com sol passar sempre, és que la premsa provinciana mossega l'ham i es limita a revalidar la veu de son amo. Així s'ha posat èmfasi en el final del bipartidisme, en l'increment a Europa (a Espanya no, és clar, perquè va implícit en el partit guanyador) de l'extrema dreta, en que a Espanya l'abstenció ha estat menor (s'amaga que gràcies a Catalunya) i en destacar la victòria a les Balears, a Espanya i a Europa dels “populars” (que són els qui més han perdut). Així s'ha engatussat la gent, amb l'única excepció de Vicent Partal i Vilaweb que no han caigut en el parany d'avaluar-ho tot amb ulls (i embulls) d'Espanya.

Per desfer l'equívoc que bipartidisme és el tàndem PP-PSOE, cal recordar el mandat d'Alfons XII abans d'estirar la pota: “Cristina, guarda el coño y ya sabes: de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas”. El bipartidisme és també allò de “las dos Españas” que deia Machado. Això no ha canviat gens, tot i que hi ha més de dos noms de marca. Allò que ha canviat és que s'ha accentuat un factor que ultrapassa la dialèctica entre la dreta i l'esquerra per accentuar el dret a decidir (per poder ser) dels pobles. Allò que ha canviat és que el PP ha patit un correctiu inèdit, especialment intensiu i dolorós a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. Llegir i valorar els resultats en clau espanyola, com han fet el PP i la premsa provinciana, té un avantatge divertit: la catàstrofe que els hi espera serà molt superior l'any que ve al sinistre que han patit enguany. Van sense dents i presumeixen del seu somriure. Se senten guanyadors i no saben on para la caixa negra de la castanya que s'han pegat. González Pons va delatar a TVE el sentit equivocat de victòria: les enquestes els donaven un empat tècnic amb el PSOE i només conferien un escó a PODEMOS. Tot i l'esclafit, tot i que avui no podrien governar l'estat ni la majoria de comunitats autònomes (el cas del País Valencià i de les Balears és més que clar), en veure que eren la força més votada varen patir un atac d'eufòria; allò que aquí coneixem com a alegria de conill o, per ser més gràfic, la rialla del porc quan l'han sanat (perquè es pensava que l'anaven a matar).

A les Balears, per fer-ne una personalització simplista però didàctica, s'enfrontaven Goliat Bauzá, arrogant, segur i amb tots els mecanismes del poder al seu abast, contra David Sastre, un professor que reclamava diàleg. El primer, atalaiat a l'entorn d'un cercle d'ignorants creguts, s'havia rebotat no fa molts d'anys contra la decisió dels socialistes d'implantar una eco-taxa sense haver-la pactat amb el sector turístic i ara, no només sense consens i sense escoltar els experts, sinó a martellades, amb expedients i sancions, havia clavat un TIL sobre el sector educatiu. El segon, reclòs a la Casa Llarga en vaga de fam, reclamava (i reclama) una negociació amb l'Assemblea de Docents. Dies abans d'anar a les urnes, Goliat apel·lava a la majoria i instava votar el PP mentre David, apel·lava al seny i instava votar qualsevol opció oposada a polititzar l'Escola. El resultat de l'enfrontament ha estat espectacular o, per dir-ho en llenguatge goliard, “lo nunca visto!”.

Si se separen els dos blocs en funció dels qui defensaven el TIL i els qui s'hi oposaven, trobarem que el PP, UPyD i VOX han obtingut 96.000 vots, mentre que PSIB, PODEM, EU, ERC i COMPROMÍS n'han obtingut més de 136.000. És a dir que els dos blocs convencionals que, fins ara a les Balears, s'han alternat en el poder (el PP i els pactes de partits progressistes) han eixamplat una trinxera de més de 40.000 vots. Mai a la història, des de 1979 ençà, no hi havia hagut una derrota tan significativa de la dreta. El PP ha passat d'un 43,74% l'any 2009 a un 27,45%, és a dir que ha perdut més del 37% d'electors, curiosament el percentatge que ha perdut el PSOE a nivell d'estat que ha provocat la sortida de Rubalcaba. Si hi afegim que la participació ha estat lleugerament superior i que només han rebut 74.016 vots (a una comunitat que supera el milió cent-mil habitants), podem entendre que, a partir d'avui, s'ho pensin molt a l'hora de presumir de tenir “la majoria”, perquè un 7% no tapa ni un queixal corcat.

Tornem als dos contrincants. David Sastre envergat amb la fona una pedrada que ha endevinat el nas de Goliat Bauzá a qui sostenen, caic no caic i definitivament inconscient, un grupuscle mentre els més vius del seu partit ja se decanten per no romandre esclafats quan definitivament es desplomi i perquè senten olor de cementiri. David Sastre, com a símbol de la protesta ciutadana que tenyí de verd els carrers just començar el curs escolar, ha demostrat que, a més de ser un lluitador, sap guanyar, perquè no claudica i manté oberta la seva petició de diàleg, com a viu representant de la cultura de l'entesa. En canvi, Goliat Bauzá, derrotat clarament, demostra que ni tan sols no sap perdre. No vol admetre la pallissa de ca que li han infringit les urnes. Així delata que pertany a una cultura que no és la nostra. Ell és el viu exponent dels tres vicis hispànics més accentuats: el “sostenella e no emmendalla”, el “matar al mensajero” i el “la maté porque era mía”. Efectivament, diu que ha guanyat i que continuarà igual que fins ara, vol matar David Sastre (ja se sap que la fórmula més subtil, covarda i perversa d'assassinar es deixar morir), i considera que l'educació li pertany i pot fer el que vulgui amb ella. Tres actuacions clares de psicòpata. La pregunta és: quants dels seus volen volar dins de l'avió que pilota, ja sense benzina, cap a l'extinció.

Els qui no coneixen Sastre poden interpretar que la seva acció és una estratègia. Res més lluny de la realitat. Una vaga de fam no és cap broma. La història ens ha donat mostres eloqüents de gran repercussió internacional. Bauzá comprovarà que tots els qui li han donat suport, totes les Camps i tots els Campos, el trairan i l'abandonaran per desmarcar-se d'aquest crim gota a gota que, dia a dia, està perpetuant. No pot dir que està a favor del diàleg i, al mateix temps, negar-se a escoltar qui l'està demanant públicament amb el seu sacrifici personal. També en això Sastre ha guanyat Bauzá en desemmascarar el seu discurs hipòcrita. Si el derrotat Goliat Bauzá no aten la crida sensata d'un ciutadà honorable que representa el sentiment de milers de mestres, de professors, de mares, de pares i d'estudiants a qui la mala política educativa maltracta, no li bastarà Mallorca per córrer i no trobarà un racó en tot el món per amagar-se. Caurà a plom damunt d'ell i de tots quants li fan l'entorn la mateixa ignomínia que ha volgut imposar per la força i el perseguiran, per a sempre més, les nostres memòries!

No puc ni vull acabar aquest article sense expressar el meu agraïment a Jaume Sastre, el meu suport solidari, el meu aval incondicional i tota l'admiració per la seva valenta i sàvia decisió de mantenir la petició pública i continuar la vaga. Qui té la clau per acabar-la, el mateix “president de tots” que rep gent abjecta i grupuscles d'ignorants, farà bé en no desatendre una sol·licitud justa, noble i sensata, avalada ara per les urnes de manera aclaparadora.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo.