'Pepino' a les sopes
No crec que sigui descobrir cap cosa de l'altre mon dir que als que som de mentalitat conservadora ens preocupa molt més els béns nostres, vull dir, els privats, que els que compartim amb els altres, els comuns. Els conservadors mallorquins no en som una excepció d'aquesta regla general i fins i tot gosaria a dir, si no havia de molestar ningú, que en som un exemple notable o destacat. Aquesta poca cura amb el que és de tots es manifesta en molt d'aspectes: fem al carrer –cridar, tirar papers– coses que no ens permetríem a ca nostra. Però allò on més es mostra aquesta despreocupació pels béns generals és en el més comú de tost ells: la llengua, la nostra llengua I és que vivint en un món on no estaria gaire ben vist que les nostres autoritats embrutessin el carrer, resulta que escopir sobre la llengua no solament no és criticat, sinó que té poca penalitat electoral, un cas, ja dic, digne de reflexió. No és fàcil saber la causa o l'origen d'aquest descuit que, a vegades, sembla cosí germà de l'odi, de l’autoodi. I és que probablement hi ha una confusió fatal. No és altra que els que estimen molt la llengua castellana –i jo els alab el gust– pensen –en aquest cas crec que jo no– que la millor manera de demostrar aquest amor no és llegir els poetes castellans, sinó atacar, denigrar, menysprear, fer innecessària la catalana. Mireu on han arribat molts de mallorquins i molt particularment aquells polítics que es queden amb bona part dels nostres imposts per fer una feina mala –diguem-ho així– de definir. No crec que nosaltres, els que també estimem tant la nostra llengua materna catalana, com la castellana hàgim caigut en el mateix parany i com a exemple clarificador posaré el dels barbarismes: el de l'ús dels barbarismes. Als catalans conservadors no ens agrada gaire –fins i tot ens escarrufa una mica– sentir algú que empra malament la llengua de Cervantes, Quevedo, o Borges. Els barbarismes en la llengua castellana ens molesten tant com els barbarismes en llengua catalana. M'esforç, encara que amb resultats poc reeixits, en parlar el millor que sé les llengües que empr en la vida. Tinc, idò, pens, dret a estar una mica trist i sentir una mica de vergonya quan veig que les nostres autoritats són tan malparlades –cometen una quantitat de castellanismes que fa por– quan parlen la nostra, i també seva, llengua. Mostren contínuament els peus i constitueixen un exemple del tot deplorable pel jovent. Quan dialog– o discutesc– amb alguns dels meus amics espanyolistes i vull fer una mica de pedagogia sobre l’excés de barbarismes els pos a ells, que són molt entesos i amants de la gastronomia, l'exemple del 'pepino' –del cogombre– i de les sopes. Els dic que quan menj sopes mallorquines no m'agrada gaire trobar-hi rodanxes de 'pepino'. Si, si, ja podeu suposar que faig via –més que la dels meus cavalls, ai!– a confessar que tampoc m'agrada trobar botifarrons al 'gaspacho', un plat que, per altra banda, m'encanta.
També a Opinió
- 'No excloguis ningú. Comparteix el català', la campanya per a sensibilitzar els parlants de la importància de mantenir la llengua pròpia
- Vox insisteix que IB3 «no és necessària» i assegura que la televisió franquista era «de més qualitat i més objectiva»
- Acció solidària amb Palestina contra les oficines del Santander a la UIB pel Dia de la Nakba
- Entitats es reuneixen a Palma perquè la manifestació per a posar límits al turisme sigui «el més massiva possible»
- Maria de Lluc Muñoz (Grup Blanquerna): «Continuarem amb el camí d'intentar marcar quines són les accions que ens haurien de dur a l'alliberament del nostre país»
18 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Al de más abajo: Dejando aparte que el 95 por ciento de la población mallorquina no conoce el nombre de cocombre ni lo usa nunca limitándose a llamarlo "pepino" en francés es parecido, pero no igual. CONCOMBRE lo llaman nuestros vecinos. Se ve que Don Pompeyo no tenía nada a mano y se limitó a copiar de los franceses, eliminando la letra "N". Aixi anam.
A Mallorca deim cogombre, com els catalàns del continent i com els francesos.
Ahora no sé si como pepino con sopas o sopas con pepino. Hay dudas de donde procede la palabra en cuestión. Unos dicen que de Italia, por aquello del Pepino di Capri otros de Galicia, en relación al Pepino Blanco, o mejor: Pepiño Blanco. Duda enorme.
Nos podrías decir dónde ponen pepino en las sopes, o botifarrons en el gazpacho. A que no. Yo te puedo decir que he encontrado castellers en las fiestas de Mallorca, senyeras catalanas en los colegios, y un diario llamado "Balears" con el logotipo de la Generalitat. No hace falta que inventes disparates inexistentes: basta con señalar los vuestros.
Les sopes (a Mallorca) són mallorquines, de la mateixa manera que els restaurants xinesos a la Xina són, simplement, restaurants.
Bon article D. Xesc i veig que ha tocat el viu d'alguns defensors "del mallorquín como lengua propia". Idò, qué hem de fer amb aquesta gent?.
Idó jo, que vaig unes passes mes endavant que tú, li dic cucumis sativus. ¿Heu tens clar?
"Cosa, conservadora, preocupa, general, molestar, notable, poca, resulta, sobre, origen, electoral, causa, fatal, manera, demostar, amor, clarificador". Etc. etc. ¿Catalanas o castellanas?. Pues depende. Las emplea el autor que habla de barbarismos. Es cierto que somos muchos los mallorquines que de cada día renegamos de la lengua catalana, precisamente por querer imponerla por la fuerza. Es la defensa pasiva, única arma que tenemos ante la mala baba de algunos periodistas, mestres d'escola, curas de sacristía y demás entes perturbadores. Ahora que se habla de usar el "salat" los guardianes de lo correcto (?) han salido como fieras cuando debería ser lo más natural del mundo. Y no se trata únicamente del artículo, Cuando hay una palabra netamente mallorquina y otra catalana que signifiquen los mismo, siempre, siempre se emplea la foránea. Pero claro, si no comulgas con las teorías del químico Don Pompeyo, eres un analfabeto total. Y el odio, hacia lo catalán se irá incrementando, excepto en los que viven del cuento.
Me parece muy bien que vengas a enseñar al que no sabe, pero te puego garantizar que muchos catalanes (de Cataluña se entiende, y no de mallorquines renegados de su tierra a los que se les caen los gayumbos cuando rinden pleitesía a los descendientes de los invasores), también largan "castellanadas". He trabajado con muchos de ellos y además tengo familiares al otro lado del charco y sé de lo que hablo. También es cierto que muchos mallorquines dan asco cuando hablan sin hacer nada por su propio idioma. Pero por contrapartida hay una minoría que para hacerse los "cultos" te lanzan cada "catalanada" que quita el hipo. Ambos son nefastos.
"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Raimon, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, Xesc Bujosa, etc.