Idees innovadores

Som, si no perfectament, sí moderadament, conscient del perill que tenen els meus intents de reflexió sobre el que ens està passant. Aquest perill no és altre que extrapolar la meva manera de ser –un cúmul de limitacions i incapacitats: ja ho sabeu– a la resta dels ciutadans d'aquest país. Dic això perquè entre les mancances personals que abans he esmentat hi ha la d'estar poc dotat per a l'originalitat i, menys encara, per a la innovació. Ningú no em podrà acusar –els meus amics en són testimoni– de tenir idees fixes, però una cosa és canviar i variar de parer, cosa que faig segurament amb excés, i l'altra és produir idees o eines –intel·lectuals o materials– noves.

Les persones com jo tenim, insistesc, la temptació de donar la raó a aquells que argumenten que els nostres defectes particulars són generals i que, en aquest cas, el nostre país o la nostra nació oficial en la qual estam inclosos –fixau-vos que he dit inclosos, no reclosos: no vaig de peres– té també, en general, una manca de capacitat innovadora, que llastra la seva economia. Com he dit abans, no n'estic del tot convençut de l'existència d'aquest tarannà col·lectiu, i, si miram sectors com el turisme, la moda, el transport o l'agricultura intensiva, els meus dubtes augmenten respecte a aquesta hipòtesi tan pessimista.

Feta aquesta advertència, i per poder escriure l'article d'avui, demanaré al lector que donem per bona la tesi de la nostra, en general, menor capacitat d'innovació i de desenvolupament original, i que, en conseqüència, intentem esbrinar d'on procedeix aquesta característica de la nostra manera de ser. Els republicans, és a dir, aquells que no creim en el determinisme genètic, pensam que l’origen s’ha de cercar, lògicament, en la política i en l'educació. No entraré en el primer dels camps i em limitaré a reflexionar una mica sobre el nostre sistema educatiu que amb tota probabilitat és perfectible. Des de fora, especialment des d'Anglaterra, professionals espanyols de l'ensenyament universitari que estan establerts allà, han postulat que en les nostres escoles i universitats es premia excessivament la memòria –la capacitat de repetir el que el professor ha dit a classe o el que diuen els llibres de text– i menys, molt menys, la utilització dels coneixements per a resoldre problemes, per a inventar procediments nous, o per analitzar els condicionaments socials, polítics o culturals que configuren la nostra vida. Tot i les reserves que he esmentat al principi hi estic prou d'acord amb la hipòtesi. He de dir, tanmateix, que no hauríem de caure en el parany de menysprear excessivament la memòria ni l'estudi del dogma. Sé, per ofici, que les idees més innovadores en el camp de la ciència i de la tecnologia no les han formulades ignorants del saber consolidat, sinó, al contrari, gent que coneixia molt bé el dogma i que, per això, era conscients de les seves contradiccions, obscuritats i mancances per donar raó de fets empírics. Els coneixements adquirits per la humanitat i apresos pels estudiants formen, per dir-ho d'alguna manera que, probablement, no agradarà a tothom, un capital imprescindible per als ara anomenats emprenedors. Ja sabeu que trobar idees noves és una tasca en certa manera semblant a la de fer productes atractius per posar al mercat. Es necessita capital acumulat per ambdues tasques. Els professors hauríem de saber transmetre aquesta tensió en què haurà de viure el jovent actual si vol ser competitiu: conèixer el dogma, però, alhora mirar de superar-lo, d'innovar, de trobar idees profitoses. No és –ho podeu ben suposar– una tasca fàcil. Ni la seva, ni la nostra.

Xesc Bujosa