TIL: es pot corregir el fracàs?

TW
22

Fa uns dies es va presentar un estudi realitzat per l’Assemblea de Docents d’Eivissa sobre l’aplicació del TIL als centres de primària i secundària de la nostra illa, on es varen poder constatar tota una sèrie de conclusions ben clares. En podem destacar algunes de les que un servidor ha trobat més rellevants. Per exemple, que l’aplicació del TIL, contràriament al que van predicant des de la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears i des de la presidència del Govern, no és, ni molt manco, general. A hores d’ara, devers un quaranta per cent dels centres no apliquen el TIL. I la majoria dels que no l’apliquen no ho fan per cap classe de tendència natural a la insubordinació, sinó perquè la Conselleria d’Educació no els ha proveït dels elements necessaris per poder-lo aplicar, començant pel professorat.

Passem, idò, una passa més endavant, una vegada hem sabut que quatre de cada deu centres en realitat no apliquen el TIL. Quin grau de satisfacció tenen els que l’apliquen? Ho poden fer amb una certa comoditat? Funciona, el nou sistema? Els professionals de l’Educació troben que, des d’un punt de vista pedagògic, és efectiu? Les respostes també són contundents: més d’un setanta per cent dels centres que apliquen el TIL ho fan amb dificultats o amb moltes dificultats. Només una exigua minoria afirmen que ho poden dur a terme amb uns mínims de normalitat. I es fa una aplicació molt dificultosa per raons diverses, entre les quals destaca manca de professorat preparat per impartir classes en Anglès. Què vol dir, això? Senzillament, que la Conselleria ha imposat una obligació als centres, però després no ha proveït els mitjans necessaris perquè aquests la puguin dur efectivament a terme. També hi contribueix el fet que la majoria dels alumnes tenen una preparació escassa en anglès, i que, per tant, no hi poden seguir les classes amb normalitat, i, malgrat tot, la Conselleria tampoc no ha implementat cap mitjà perquè la formació en anglès dels estudiants pugui millorar sensiblement.

Com a conseqüència de les circumstàncies esmentades abans, en determinades matèries s’ha hagut de baixar el nivell. De manera que, en determinats casos, avui s’estan ensenyant Ciències Naturals o Ciències Socials, posem per cas, a primer d’ESO, amb un nivell que correspondria tal vegada a cinquè de Primària. Vol dir, senzillament, que, en ares de poder impartir una determinada matèria en anglès, tal i com disposa el pla de la Conselleria, qui la imparteix es veu obligat a fer-ho a un nivell mínim, molt per sota del que pertocaria al nivell de formació dels qui reben la classe. No sabem si els alumnes milloraran el nivell d’anglès –probablement no, ja ho podem avançar-, però està claríssim que estaran molt per davall del nivell exigible en el coneixement d’altres matèries.

I, juntament amb tot això, s’estan donant casos d’antieconomia total. Per exemple, hi ha matèries en què el professor titular –diguem-ne- parla en anglès, però es necessita un altre mestre al seu costat, que ho vagi traduint als alumnes en termes entenedors (és a dir, en català o en castellà). Per què hi ha d’haver dos professors, quan amb un seria suficient? Es pot permetre aquestes situacions totalment antieconòmiques, el nostre sistema educatiu, amb la falta brutal de recursos que patim? Estan ben destinats els recursos esmentats?

L’aplicació del TIL, per tant, ja s’està demostrant clarament que constitueix un autèntic fracàs. Evidentment, hi haurà moltes més ocasions per mostrar l’evolució de les capacitats i competències dels nostres alumnes. Però aquest desori, des del meu punt de vista, es podria corregir. I el govern que entri després del que patim s’hi haurà d’escarrassar des del primer moment.

En primer lloc, s’hauria de recuperar el mínim del 50% d’Educació en llengua catalana. No es podrà assolir l’objectiu de tenir alumnes que dominin fluidament les dues llengües oficials si no tornam a una preponderància del català dins el sistema. Tenint el mínim del 50% en català, llavors s’hauria de decidir com es distribuïa el 50% restant (entre català, espanyol i anglès). De manera que, en virtut de la seua autonomia, i tenint en compte el coneixement del medi social de cada centre, haurien de ser els centres els que decidissin com distribuir aquest 50% restant. I, a partir d’aquí, es podrien establir diverses tipologies: centres que fessin tot l’ensenyament en català com a llengua vehicular (aquests, preferentment, haurien de ser els de les àrees amb més alumnat no catalanoparlant); centres que fessin un 25% en anglès i un 25% en castellà (preferentment a les àrees més catalanòfones, on també es podria optar, si així ho decidia el consell escolar, per fer un ensenyament bilingüe català-anglès o català-espanyol).

Amb aquestes correccions, si es dotaven els centres del personal necessari per impartir les classes i si es reforçava el coneixement de la llengua anglesa entre els alumnes, un ensenyament en tres llengües, amb totes les correccions esmentades, probablement podria funcionar. I seria útil per als actuals usuaris, que, al cap i a la fi, és el que hauria de pretendre la Conselleria d’Educació.

BERNAT JOAN I MARÍ