Qualsevol no és Nelson Mandela i segurament no podem aspirar més que imitar-ne allò que està al nostre abast, amb humilitat i amb respecte. Estic d’acord amb l’amic Tomeu Martí, però és cert que les nostres generacions sempre podrem dir que hem tingut la sort de compartir el magnetisme d’aquest home que la providència ens ha regalat, precisament ara, en aquest instant de feblesa humana i de pensament líquid.

De tota la seva trajectòria em qued amb aquella definició de John Carlin, el seu biògraf, quan afirma que va ser un home que donà al món una lliçó d’intel·ligència i de capacitat de perdonar. Personalment encara en destacaria dues notes de la seva trajectòria, la seducció política i la convicció en la capacitat transformadora de l’esport. Mandela tenia una personalitat seductora, coneixia profundament la seva capacitat de convicció i de lideratge, i intuïa el poder polític de l’esport, punt d’arribada del seu èxit global.

En el marc de la confrontació entre Catalunya i Espanya, tot just en aquest inici dels actes commemoratius del tricentenari màgic 1714-2014, també voldria recordar la figura de Carles Cardó, el filòsof, poeta i prevere que no es doblegà davant les amenaces i que no perdé la serenitat ni la capacitat de perdonar. La seva obra Les dues tradicions. Història espiritual de les dues Espanyes, escrit a l’exili, a Friburg i publicat el 1977, aporta una reflexió profunda i serena sobre dos móns que es miren com els fesols. Seus són aquells versos: “Feis-me prou fort per ésser candorós / i el meu candor ungeix de saviesa…/ i venceré l’insult amb un somrís / i amb un somrís més dolç la violència / […] Feis-me dir més que mai la veritat / quan és inversemblant o escandalosa”. Cardó escriu un relat explicatiu sobre allò que considera han estat les claus d’interpretació de l’esclat final d’un conflicte, i proposa una interpretació de la història. A Les dues tradicions descriu el fons espiritual, social i psicològic d’allò que ell anomena els problemes espanyols.

El llibre és particularment crític amb la mala tradició, que no personalitza, perquè pensa que no es pot culpabilitzar ni en persones ni a una única generació. Com Cardó al seu nivell, Mandela també deixa un testimoni de política, però de la bona, d’aquella que respecta la personalitat dels homes i dels pobles, aquella manera d’entendre la vida en societat que desitja i espera l’entesa, el diàleg, el compromís i el treball a favor del respecte, però mai de la imposició. No som aquí per posar més benzina, ni per afegir més llenya al foc, escric amb l’ànim de construir i amb la voluntat de conviure amb tothom, fins i tot respectant aquells als quals aquest discurs no els interessa i sembla que veuen fantasmes arreu.

Pere Fullana, historiador