algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
28°

Vèncer l’insult amb un somrís

Qualsevol no és Nelson Mandela i segurament no podem aspirar més que imitar-ne allò que està al nostre abast, amb humilitat i amb respecte. Estic d’acord amb l’amic Tomeu Martí, però és cert que les nostres generacions sempre podrem dir que hem tingut la sort de compartir el magnetisme d’aquest home que la providència ens ha regalat, precisament ara, en aquest instant de feblesa humana i de pensament líquid.

De tota la seva trajectòria em qued amb aquella definició de John Carlin, el seu biògraf, quan afirma que va ser un home que donà al món una lliçó d’intel·ligència i de capacitat de perdonar. Personalment encara en destacaria dues notes de la seva trajectòria, la seducció política i la convicció en la capacitat transformadora de l’esport. Mandela tenia una personalitat seductora, coneixia profundament la seva capacitat de convicció i de lideratge, i intuïa el poder polític de l’esport, punt d’arribada del seu èxit global.

En el marc de la confrontació entre Catalunya i Espanya, tot just en aquest inici dels actes commemoratius del tricentenari màgic 1714-2014, també voldria recordar la figura de Carles Cardó, el filòsof, poeta i prevere que no es doblegà davant les amenaces i que no perdé la serenitat ni la capacitat de perdonar. La seva obra Les dues tradicions. Història espiritual de les dues Espanyes, escrit a l’exili, a Friburg i publicat el 1977, aporta una reflexió profunda i serena sobre dos móns que es miren com els fesols. Seus són aquells versos: “Feis-me prou fort per ésser candorós / i el meu candor ungeix de saviesa…/ i venceré l’insult amb un somrís / i amb un somrís més dolç la violència / […] Feis-me dir més que mai la veritat / quan és inversemblant o escandalosa”. Cardó escriu un relat explicatiu sobre allò que considera han estat les claus d’interpretació de l’esclat final d’un conflicte, i proposa una interpretació de la història. A Les dues tradicions descriu el fons espiritual, social i psicològic d’allò que ell anomena els problemes espanyols.

El llibre és particularment crític amb la mala tradició, que no personalitza, perquè pensa que no es pot culpabilitzar ni en persones ni a una única generació. Com Cardó al seu nivell, Mandela també deixa un testimoni de política, però de la bona, d’aquella que respecta la personalitat dels homes i dels pobles, aquella manera d’entendre la vida en societat que desitja i espera l’entesa, el diàleg, el compromís i el treball a favor del respecte, però mai de la imposició. No som aquí per posar més benzina, ni per afegir més llenya al foc, escric amb l’ànim de construir i amb la voluntat de conviure amb tothom, fins i tot respectant aquells als quals aquest discurs no els interessa i sembla que veuen fantasmes arreu.

Pere Fullana, historiador

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per La que se avecina, fa mes de 9 anys

Resulta interesante observar como el amigo Pere Fullana, historiador, después de soltar el huevo catalanoide en este TBO, se va a la radio a hacer la ola y a hablar de fútbol con el mayor gonella que ha parido esta tierra.
Curioso.

Valoració:-9menosmas
Per Cabrit, fa mes de 9 anys

@Mandel.la

Estic plorant de riure.

Valoració:-13menosmas
Per nofret, fa mes de 9 anys

Bon escrit, Pere. I es veu que fas ràbia a la caverna, perquè cada vegada que escrius comencen a posar tot tipus de comentaris, tan impertinents com mal redactats.

Valoració:8menosmas
Per velam, fa mes de 9 anys

Alguns són al món per a que hi hagi de tot. Com l´hipocresia i algun altre de l´estil. Hem de tenir paciència.

Valoració:2menosmas
Per mallorquín, fa mes de 9 anys

De acuerdo con los comentarios anteriores. El personaje os viene demasiado grande, Pere Fullana, ""historiador"".

Valoració:-10menosmas
Per Mandel.la, fa mes de 9 anys

Mandel.la era catalán, y nació en el Maresme cuando Catalunya era una nació lliure i pròspera. Llevó su mensaje de fraternidad a las tierras del Berguedà, el Alt Empordà i el Vallès Oriental, hasta que los malvados españoles lo apresaron en 1714, el año aciago en que Catalunya perdió sus fueros en manos de la fiera Castilla. Toda la comunidad internacional presionó a los Borbones para la liberación del justo, pero Espanya a lo suyo, hasta que no tuvo más remedio que claudicar y concederle la Conselleria per la Indapandència.
Volvió a su tierra catalana en olor de multitud, que siempre es mejor que oler a español y a pescadito frito.
Ha fallecido en paz, rodeado de su esposa Montserrat y sus hijos Jordi, Oriol y Núria. Sus últimas palabras fueron "i qui cullons està al negoci?".
Esta tarde será enterrado en Collserola, donde Artur Mas será investido continuador de su misión, al modo de Nicolás Maduro.
(Departament d'Histèria, UIB).

Valoració:6menosmas
Per Biodramina, fa mes de 9 anys

Os recomiendo contrastar las informaciones del amigo Pere Fullana, historiador.
Sus meteduras de pata, voluntarias o no, están alcanzando el rango de antológicas.

Valoració:9menosmas
Per Estornell, fa mes de 9 anys

És clar que tothom pot manifestar la seva opinió, però n'hi ha que parlen sols perquè tenen boca! O no, hipocresía?

Valoració:11menosmas
Per hipocresía, fa mes de 9 anys

Cuando un hombre fallece, siempre y cuando tenga una cierta relevancia, o se le ataca despiadamente o los palmeros de cabecera ponen el botafumeiro en marcha y a toda velocidad. Este, parece no ser menos. Por cierto, ¿dónde estabas tú y tantos como tú cuando el tal Mandela estaba en prisión en aquella isla desierta?. ¿Quien o quienes se preocuparon de él?. Nadie, y tú menos. Basta de hiprocrsía y tener la delicadeza de callar.

Valoració:-6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente