Foren dos amics els que m'empeltaren l'interès i l'admiració per la persona i l'obra de l'historiador felanitxer Miquel Barceló, recentment traspassat: Thomas Glick i Jaume Porcel. El primer és catedràtic d'Història de la Ciència de la Universitat de Boston, el segon, ja definitivament absent, un home –un felanitxer, com el mateix M. Barceló– dotat d'una extraordinària capacitat per a la poesia i la pintura de la qual n'ha deixat un testimoni escadusser, però exquisit. Un gran obsequi per a mi fou, sens dubte, la recomanació que intentàs conèixer “en Pereió” – així l’han anomenat sempre a Felanitx, en contraposició al pintor del mateix nom, “Cordella­”– i els seus escrits. La meva dissimulada, però ben certa, timidesa; la por a robar temps als que tenen més coses a dir, que no jo, ha impedit que complís la primera part de la recomanació i que, en només tres o quatre ocasions, pogués parlar amb uns dels millors coneixedors de la cultura i de la tecnologia agrícola –en especial la del reg– que posseïen els àrabs. Vaig poder dialogar poc amb M. Barceló, però he seguit amb profusió i delit els seus escrits i entrevistes i la impressió que tenc és que fou un dels homes més intel·ligents que he trobat mai. El seu ric i divertit anecdotari, que he pogut conèixer per ell mateix i per mor dels seus amics, confirma la impressió de què parlava abans. L'haurem, tanmateix, de deixar a part. El que m'agradaria discutir avui és la influència de la cultura científica en el pensament de l’esmentat historiador medievalista i l'enorme error que significaria reduir les seves aportacions a les tècniques de reg medieval. Si començam per la segona part, he de dir que poques persones han aclarit de manera tan contundent qui som i d'on venim els qui ara ens anomenam mallorquins. Aquesta tasca d'autoconsciència va començar quan Barceló, en els anys seixanta, donava classes de literatura castellana als Estats Units i va tenir l'avinentesa de llegir amb deteniment la Història d'Espanya de Menéndez Pidal. Va quedar una mica bocabadat i es va demanar com era possible que l'obra del de La Corunya –plena de mancances, d’absurdes mitificacions i de quimeres, com les del Cid Campeador– fos encara i, en certa manera, l'obra històrica oficial i canònica. Perelló aviat detectà quina era la probable causa dels despropòsits i aquesta no era altra que l’obra de Menéndez Pidal estava escrita amb un supòsit i una finalitat ben clara: la de reafirmar la unitat d'Espanya. L'esdeveniment clau de la història espanyola fou, segons el fraudulent i mistificat relat, l'anomenada reconquesta, que acabà amb la presa de Granada pels Reis Catòlics. Dues foren les justificacions d'aquest afany annexionador dels cristians. Una de caràcter religiós: expansionar els territoris on havia de regnar la fe cristiana i, l'altra, la creença que el solar on s'havia instal·lat la societat àrab pertanyia de veritat –no se sap, en realitat, per quines raons– als cristians que habitaven el nord de la Península. Dos errors monumentals i al mateix temps transcendentals hi havia en la història de Menéndez Pidal. El primer era desconèixer-ho tot respecte a la societat i a la cultura àrab, en moltes ocasions superior –si així es pot parlar –a la cristiana. Ignorar els vençuts. El segon era representar la reconquesta com una acció unitària gràcies a la qual i unificant els interessos de Castella i Aragó es consolidava la pàtria espanyola. Cap historiador neutral amb un mínim de rigor podrà adherir-se avui en dia a la tesi de Pidal. La reconquesta fou una tasca que feren de manera del tot independent les corones de Castella i Aragó i el fruit d'aquesta “recuperació” fou naturalment distint. A bona part del territori peninsular s'hi assentaren els castellans i a l'altra els catalans, formant dues societats diferenciades lingüísticament, culturalment, jurídicament i econòmicament, com ho demostrà ben aviat l'explotació d'Amèrica. No existia, definitivament i en aquell temps, el que després seria la “Espanya irrevocable” de la qual parlà José Antonio Primo de Rivera i ara el senyor Aznar i el senyor Guerra. Eren i són innombrables els fets i les dades que no encaixen en la hipòtesi de Pidal. La major part de la tasca professional i intel·lectual de Miquel Barceló han tengut aquest objectiu: demostrar les cridaneres incongruències de la historiografia nacionalista espanyola. He dit abans que el felanitxer havia estat influenciat pel pensament científic. Una demostració de la certesa de la meva opinió és observar com la seva crítica a la història mítica es basava en fets i en dades absolutament comprovables, científiques. L'altra demostració és perquè aquests fets de caràcter material que estudia –séquies, canats, sínies, assuts, claus – eren analitzats i mesurats per en Barceló i els seus col·laboradors gairebé fins al mil·límetre.

Sent ara darrere les orelles els consells d'amics i d’enemics que em diuen que convé acabar ja. No ho faré sense dues advertències. La primera, per als meus crítics habituals que pensen a hores d'ara envestir contra el medievalista i de rebot contra mi. No, no us despisteu: en Barceló no va caure en el parany de destriar entre nacionalismes bons i dolents. Només entre nacions dominants i altres, com la nostra, com la seva, dominades. L'acusació –millor: la descripció– dels cruels mètodes d'extermini dels àrabs fou relatada amb la mateixa precisió i dolor tant si els exterminadors eren castellans preespanyolistes com si eren catalans sobiranistes, per dir-ho d'alguna manera. No va desvestir un sant per vestir-ne un altre. No era un devot ni dels Reis Catòlics ni del rei en Jaume. Si una devoció tenia Barceló era la que sentia per Joan Fuster, que de sant i de rei en tenia ben poc. Era, aquesta admiració cap a l’home de Sueca quasi tan alta com la meva. La segona advertència és que, a vegades, M. Barceló era un poc mentider. Ho era sens dubte quan assegurava que no era un home de lletres i que escrivia sense cap preocupació per l’estil. El seu era sec, dur, directe, aspre, lluny de tota ambigüitat i amb una especial preocupació per ser intel·ligible. Admirable. La seva afirmació que no el preocupava l'estil formava part de la seva retòrica, mascle i seductora.