Don Alejo Vidal Quadras, Don Joaquin Leguina, Don Mario Conde i molts altres ultranacionalistes que pul·lulen per les tertúlies de les ràdios i televisions madrilenyes no es cansen de demanar al Sr. Rajoy l'adopció de mesures dràstiques i contundents per evitar que Catalunya pugui prosseguir el seu, segons ells, tan fraudulent i desbaratat camí cap a la independència i a la segregació d'Espanya. No hi ha cap dubte que quan parlen de mesures contundents –així ho han declarat més d'una vegada– pensen en la supressió de l'Estatut i, fins i tot, en l'ocupació física per les forces armades espanyoles del territori català. No vull amagar que quan sent aquestes paraules, després de la lògica tristesa que m'embolcalla, pens que, si tengués l'avinentesa –cosa ben poc probable, per altra part–, m'agradaria fer-los una pregunta, només una pregunta: què enviarien a la Catalunya irredempta la policia o l'exèrcit? La policia que va anar a cercar Don Mario Conde o l’exèrcit que desfilà vencedor l’any 1939 per Barcelona? No sé si s'ho haurien de pensar molt, ni tampoc què em contestarien. El que sí que sé és que seria una resposta que definiria la seva doctrina.

Per explicar o justificar el que acab d'enunciar, voldria començar dient que hi ha paraules que mal emprades poden desvirtuar alguns fets històrics i dur-nos a confusions lamentables. Una d'aquestes paraules que han comportat un gran enterboliment és, a parer meu, l'adjectiu “civil” en general i, més particularment, quan és emprat per a qualificar la guerra interna que es produí a Espanya entre el 1936 i el 1939. Per què hem d’anomenar-la civil? No pretenc fer un joc de paraules i no vull recórrer al tòpic de dir que era del tot incivil. No, el que vull dir és que fou inicialment i bàsica una guerra militar, entre dues fraccions d'un mateix exèrcit. Una fracció que es mantengué fidel al compromís adquirit amb les autoritats legalment constituïdes i una altra que es va revoltar contra l'ordre i la legislació vigents en aquell temps. No fou, tampoc, un clàssic cop d'estat, fou més aviat una guerra interna i, en conseqüència, un enfrontament dur, cruel i llarg. Llarg, ai!, perquè es tractava de dos exèrcits molt igualats i, al mateix temps, molt endarrerits des del punt de vista tecnològic. Fou la distinta ajuda exterior –una, més tècnica; l'altra, més voluntarista i romàntica– que reberen uns i altres la que, probablement, inclinà la balança cap al costat dels infidels a la legalitat. La distribució entre militars fidels i sediciosos no fou aleatòria territorialment. Hi hagué, en acabar, territoris guanyadors i territoris perdedors. Els guanyadors dedicaren no pocs esforços a castigar els perdedors, a eliminar-los, en moltes ocasions físicament, i a imposar les noves lleis, la llengua i la cultura pròpies dels militars i territoris guanyadors. Contra les dels perdedors. La història és tant dolorosa com coneguda.

El conflicte que ara existeix entre Catalunya i els que duen la doma per Madrid no es pot entendre si no és recordant el resultat de l'esmentada guerra, mal denominada civil. És poc discutible que la majoria dels catalans, els que no han volgut renunciar a ser els de sempre han estat han seguit pagant culturalment; però, també, econòmicament el preu de la derrota i s'han vist privats d'un dels drets més elementals: poder transmetre, sense cap tipus de tutela i amb normalitat, a les noves generacions, la cultura i la llengua pròpia. Tampoc no ha pogut establir les lleis que les protegeixen. Els guanyadors de la guerra i els seus hereus materials i espirituals, com era d'esperar, no han renunciat a seguir aprofitant a favor seu els rèdits que aconseguiren amb la victòria militar. Les lleis –i entre elles la Constitució– són com sempre. Marx ho va deixar ben clar, són els instruments que els dominants i els guanyadors han emprat i empren per mantenir el seu domini i els seus privilegis. Si els caradures de Felipe González i Alfonso Guerra no haguessin abandonat tan prest la lectura del filòsof alemany, ara no dirien les bajanades que diuen per també demostrar que a ells en qüestió d'espanyolisme i de la catalanofòbia que sempre l'acompanya, no els guanya ningú

Per això, m'interessaria formular la pregunta del principi. Els catalans que estan a favor de l'autodeterminació són ­­–han de ser considerats­­– uns simples delinqüents o un poble que està cansat de ser tractat com un derrotat, un perdedor? Si persisteixen en les seves reivindicacions, els enviaran, des de Madrid, la policia per dur-los a la presó o l'exèrcit per recordar-los qui va guanyar la guerra? Aquesta és –insistesc– la qüestió que m’agradaria plantejar als cinc personatges espanyols –espanyolíssims­– abans citats.