Un dels arguments que ha utilitzat el Govern de les Illes Balears durant aquestes setmanes per desacreditar la mobilització de docents i famílies en defensa d'una educació pública de qualitat i en contra del TIL, ha estat qualificar la vaga com a “política”. Sorprèn que els nostres representants i servidors públics -tots ells polítics, per cert- utilitzin el terme "política" des d'una vessant negativa i restrictiva, és a dir, com una activitat no gaire aconsellable i que, en tot cas, només poden exercir ells. Amb aquests arguments, sembla que el Govern vulgui desmotivar la participació política de la ciutadania, tot fent-li creure que o ets un “polític professional” i vius “de” la política, tal com ho definia Weber en “La política com a vocació”, o només pots opinar a l’hora d’anar a votar; tota una declaració d’intencions que no s’allunya gaire de la cínica frase de Franco: "Oiga, haga como yo, no se meta en política!"

Malgrat aquests intents de desmobilització, però, es fa palès que la vaga -que ara ha entrat en suspensió, en recerca de noves estratègies- ja ha tingut els seus efectes col·laterals positius: ha estat l'espurna que ha fet aixecar del sofà molts dels ciutadans que hi romanien en aplicació del "tanmateix" tant nostrat perquè pensaven que estaven sols i que no podien fer res per canviar les coses. Sí, d'acord, potser a curt termini no s’han assolit els objectius plantejats, d'entre els quals la derogació del TIL n’era la fita més visible, però tot i això, ja hi ha qui parla de revolució democràtica quan esmenta les mobilitzacions desenvolupades a les Illes Balears durant les darreres setmanes. I és que aconseguir que mares i pares combinin la feina amb l’estada dels infants a casa, que el vespre s’omplin les sales d’actes de les escoles per celebrar-hi assemblees, que els ciutadans estibin els carrers de les principals ciutats de les Illes Balears en manifestar-se, que els docents arrisquin el sou en defensa d’unes idees, i que uns directors com els de Maó es juguin la feina al practicar la desobediència civil, són fets que no podem menysprear per l’alt grau de compromís que comporten.

I perquè ho hem de negar? I és clar que les mobilitzacions en defensa d’una escola pública de qualitat són polítiques, que no és el mateix que partidistes encara que algun partit polític hagi format part de les mobilitzacions. De fet, els sectors que reivindiquen una educació de qualitat mai no han negat la seva motivació política, legítima, de proposar amb voluntat d’influir al poder en la presa de decisions un projecte educatiu alternatiu al governamental. Per cert, un detall preciós: cap polític balear no va formar part de la capçalera de la manifestació del 29s a Palma. Aquí queda un fet no gens anecdòtic i una foto per a la posteritat.

Arribats a aquest punt, cal afirmar que som molts els que desconfiem d’aquells que només malparlen dels partits polítics, ja que sense els partits no seria possible l’existència d’una democràcia representativa, històricament tant anhelada. Aquest fet, però, no és contradictori amb la defensa de la participació d’altres actors en el joc polític, més i quan, les enquestes d’opinió descriuen un creixent desinterès de la ciutadania cap a la política tradicional – que no cap a la cosa pública- i en les eleccions es registra un alt grau d’abstencionisme.

Per aquest motiu, després d’aquestes setmanes de mobilització -i sobretot ara que cal reinventar-se per trobar noves estratègies de reivindicació- els ciutadans ho podem dir ben alt i clar, per a què tothom ho escolti: sí senyors, hem vingut a fer política, i hi hem vingut sense por, perquè volem una societat realment lliure, formada per persones crítiques, en la qual puguem resoldre de forma pacífica els nostres conflictes, sense manipulacions, imposicions ni abusos. En definitiva, perquè volem l’assoliment d’una democràcia d’alta qualitat que ens dignifiqui com a persones.