Converses amb Unamuno (a propòsit del TIL)

Bé farien aquests espanyols que ens desgovernen de tenir en compte les consideracions dels seus clàssics. He trobat una conversa entre Miguel de Unamuno i Josep Pla (en la descripció que dins els seus Homenots fa Josep Pla de Josep Maria Cruzet, editor de Selecta, i figura cabdal per al manteniment i desenvolupament de la cultura catalana durant la dictadura franquista. N’Unamuno, molt habituat a observar si els catalans o els seus compatriotes bascos parlaven bé l’espanyol, solia ser extremadament crític. Unamuno, figura cabdal de la Generació del 98, havia derivat cap a l’espanyolisme després de perdre la primera càtedra d’euskera que convocà la diputació provincial de Biscaia, davant el que fou el primer president de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca), Resurrección María de Azkúe. El tercer contendent per la càtedra era Sabino de Arana y Goiri, qui fundà el Partit Nacionalista Basc. Clar i ras: dels tres contendents, un es dedicà a l’euskera, l’altre a la cultura espanyola i el tercer a convertir el basquisme en una opció política.

Davant un joveníssim Josep Pla, Miquel de Unamuno, aleshores rector de la Universitat de Salamanca (on tendria una intervenció esplèndida a favor de la llibertat davant els energúmens de la revolta contra la República), es queixava amargament del castellà de molts catalans. Li deia que els intel·lectuals catalans solien tenir un castellà infecte, que els que escrivien en castellà no el tenien millor que els que ho feien en català, i que no hi havia manera que construïssin una frase com Déu mana, sense que el català s’hi ficàs per enmig. En Pla, amb la discreció pròpia de la pagesa empordanesa, devia anar fent que sí, que sí. I n’Unamuno es desfermava. Tots els catalans, per cultes fossin parlave un castellà dolentíssim, i això era una vergonya.

I va reblar-ho amb una frase antològica: “el único catalán que conozco que habla un castellano perfecto es Pompeu Fabra”. I en Pla, en veure que n’Unamuno finalment havia caigut de l’ase, es va llançar a trobar-hi una explicació. I li va argumentar d’aquesta manera: en Pompeu Fabra és el que parla millor el castellà perquè també és el que sap més català. Una persona no pot parlar altres llengües si no té, abans de res, un coneixement sòlid de la seua pròpia llengua. Si Pompeu Fabra no fos un coneixedor tan capaç i tan profund de la llengua catalana, segurament també parlaria un castellà mediocre; com la majoria dels intel·lectuals catalans.

Miguel de Unamuno va manifestar la seua convicció que Josep Pla tenia raó. I va acabar de rematar-ho amb una consideració que devia trobar elemental. “Seguro que usted tiene razón: Pompeu Fabra es el hombre que conoce mejor el inglés y el francés de toda España”.

Entre en Pla i n’Unamuno ens ho deixen ben clar. Per arribar a conèixer altres llengües (i, sobretot, per arribar a tenir-ne un coneixement sòlid, profund), resulta imprescindible, abans de res altre, tenir un coneixement sòlid i profund de la llengua de cadascú. Pompeu Fabra coneixia tan bé el castellà (si ho deia n’Unamuno, que era tan perepunyetes en aquestes qüestions, segur que tenia raó!) –i era el ciutadà de l’Estat espanyol que sabia més anglès i més francès, segons el filòsof basco-espanyol- perquè tenia un coneixement previ molt bo de la llengua catalana.

En comptes de fer una tercera part de l’ensenyament en català, una tercera part en espanyol i una tercera part en anglès, com proposa el Govern de les Illes Balears en el seu ultracontestat TIL, hi hauria una manera millor d’aconseguir que els ciutadans de les Balears siguin competents en diverses llengües. Passaria, per començar, per aconseguir un coneixement més sòlid de la llengua catalana. Quant més català coneguin, més possibilitats de conèixer també d’altres llengües. Un cop assolit un grau elevat de competència lingüística en català, l’accés a l’espanyol i a l’anglès seria més fàcil i eficient.

Per fer això possible, un terç en cada llengua no pot funcionar mai de la vida. El català –ho argumenten molt bé Pla i Unamuno- hauria de ser la llengua vehicular. I, un cop assolit un coneixement ben sòlid- s’hi podria introduir alguna matèria en anglès i, àdhuc, alguna matèria en castellà. Però mai no en la mateixa mesura d’ús del català com a llengua vehicular.

Algú podria pensar que els espanyolets del Govern de les Illes Balears, si no llegeixen Pla, almenys podrien llegir Unamuno. Però els deu passar com als energúmens que no afusellaren el benemèrit rector de Salamanca perquè ja era, amb tantes penes i disgustos, a les portes de la mort. Cada dia que passa sense que el Govern faci marxa endarrere en els seus propòsits de residualització del català –objectiu real del TIL-, s’afusella una mica la intel·ligència de tot el seu país.